Finalment, Pedro Sánchez ha resultat investit. Aquest cop ha guanyat la ideologia, de carrer. L’independentisme -basc i català- han posat en valor el mirar d’aturar la dreta, en les versions que sigui. Fins la més extrema, que ara ja campa en seu parlamentària.
Pedro Sánchez va convocar eleccions per tal de sortir-ne reforçat. Així pensava conformar una majoria parlamentària que li facilités tirar endavant la formació de govern. Lluny d’això, els resultats el van abocar a una major precarietat.
El debat a TV3 amb els candidats a les eleccions del 10-N va passar sense pena ni glòria. D’altra banda, era del tot previsible. De la forma per la qual van ser convocades aquesta repetició de les eleccions n’és en bona part responsable, de la intrascedència política que suscita. El moment que vivim a Catalunya, en fa la resta.
Ahir vam celebrar el segon aniversari de l’1-O. El referèndum que unes quantes generacions no oblidarem en molt de temps. I quedaran per sempre més els vídeos i fotografies que també han fet la volta al món.
Aquest dimecres passat l’Assemblea Sobiranista de Mallorca va convocar una “Concentració pacífica en suport dels presos i exiliats polítics, pel dret a decidir i per la restitució del Museu Saridakis a Marivent”. S’ha de dir que per les dates i els motius per les quals es va fer la crida, l’assistència que va arribar a congregar fou molt respectable.
Aquestes eleccions municipals havien de ser decisives pel sobiranisme. D’una banda, perquè veure un mapa de Catalunya amb majoria independentista als municipis dona molta força i molt suport al que pugui acabar decidint el Parlament català. Ajuntaments i governs han d’anar en el mateix sentit. Altrament, el procés el podem donar per mort i enterrat.
D’altra banda, efectivament, en aquest context Barcelona és capital. Fins ara ens hem trobat que Catalunya marxa per una via i la seva capital ho fa (…)
