Possibilisme impossible

Finalment, Pedro Sánchez ha resultat investit. Aquest cop ha guanyat la ideologia, de carrer. L’independentisme -basc i català- han posat en valor el mirar d’aturar la dreta, en les versions que sigui. Fins la més extrema, que ara ja campa en seu parlamentària.
Molt particular ha estat el paper que ha jugat Esquerra. Ha portat una tanda de negociacions que l’han dut, finalment, a permetre aquesta investidura. Després del paper que va fer en Pedro Sánchez amb l’aplicació del 155, després de prometre en campanya portar a Espanya, com trofeu de guerra, el president Puigdemont. Després de mantenir en Junqueras a la garjola, després de tenir els Jordi -i demés consellers- privats de llibertat, després de tenir el president a l’exili… després de tot això hi ha hagut motiu per assegurar l’estabilitat a la part contrària.
L’aposta d’Esquerra ha estat molt gran. Perquè el discurs i els fet que avalen la trajectòria dels diferents governs espanyols es prou coneguda. Si li afegim la repressió, hi ha d’haver arguments no explicats que justifiquin la seva postura. Altrament, dintre de no massa tot serà una bassa de llàgrimes. Però de cocodril. I no pensem que això s’ho mereixi l’independentisme català. Ja no ens podem permetre anar perden temps d’aquesta forma tan previsible ni la manca d’unitat d’acció.