BERNAT JOAN. Defensa en Josep Costa en el seu brillant assaig sobre la secessió política que de vegades s’ha de destruir l’Estat per mantenir la nació i viceversa. També defensa que el principal aliat de l’independentisme català, i el principal atiador, ha estat l’Estat espanyol. Crec que, en bona mesura, té raó. Però m’agradaria aprofundir una mica en els elements psicosocials del nacionalisme espanyol, que tant ha afavorit el procés secessionista a Catalunya.
D’aquests elements, des del meu punt de vista, n’hi ha un que clarament arranca del segle XVIII. Al segle XVIII, Felip V, l’instaurador dels Decrets de Nova Planta que varen acabar amb la ja minsa sobirania política de la nostra nació, defensava el “justo derecho de conquista”. D’allò se’n derivaven elements constitutius de la “nació espanyola”. Un d’aquests elements constitutius, segons el professor Moreno Cabrera, és la imposició d’una “llengua comuna” per a tots els espanyols, una llengua que fins i tot acaben anomenant (almanco internacionalment) “espanyol”. No es tracta d’un fet banal, sinó que té una gran transcendència. Com en té que, a nivell intern, usin el terme “castellà” (per fer-nos creure als catalanoparlants, els gallegoparlants i el bascoparlants que les nostres llengües també són “espanyoles”), però a l’exterior usen desacomplexadament el terme “espanyol”. La cabina d’intèrprets del Parlament europeu corresponent a aquesta llengua no diu “castellà”, sinó “espanyol”. A l’ONU no parlen “castellà”, parlen “espanyol”. El fet de convertir una de les llengües de la Península Ibèrica en “espanyol” constitueix un element de reforçament d’una determinada idea de nació espanyola. Però també un element profundament facilitador de l’independentisme. Si la meua llengua materna, o la meua primera llengua, o la meua llengua habitual no és l’espanyol, deu ser perquè jo mateix no som espanyol. I, justament, aquesta percepció, com dirien ells, s’agafa viatjant. Ens poden enredar dient-li “castellà” per aquí dins, però internacionalment sempre en diuen “espanyol”. Per tant, els que tenim una llengua diferent, segons ells, no som espanyols. Per als independentistes, el nomenclàtor va perfecte.
En aquest camp, doncs, perquè es pugui salvar l’Estat –és a dir, perquè tots ens puguem sentir reconeguts en igualtat per un estat espanyol comú- fa falta carregar-se la (seua) idea de nació. Es podria mantenir l’estat si els espanyols renunciaven a la concepció de l’espanyol com a llengua comuna, cosa que em pareix bastant improbable que algun dia pugui arribar a passar. A més a més, no sé com ho farien, a nivell internacional, per “desfacer el entuerto”. Dubt també que hi siguin a temps. Però si s’entesten a mantenir l’espanyol, amb tot el que això comporta, es carreguen l’estat… com s’està demostrant clarament al llarg d’aquests últims anys. Per a molts de nosaltres, evidentment, cap problema.
Podria ser, emperò, que l’únic que volguessin fos remarcar el supremacisme (que pot ser lingüístic, ideològic, polític…). És a dir, que li haguessin dit espanyol al que parlen ells per forçar-nos tots els altres a adoptar-lo, vulguem o no. Seria una manera no de definir-se sinó de plantejar un projecte de futur, de “construcció nacional”. En un projecte d’aquest tipus, t’hi embarques o no t’hi embarques (almanco en democràcia). I, per tant, resulta extremadament perillós per a la seua pròpia concepció del que ha de ser Espanya.
Contra el procés sobiranista que es viu a Catalunya (i del qual, a la llarga, pens que ens beneficiarem també els valencians i els ciutadans de les Balears; o almanco així ho esper), només saben esgrimir les lleis. Un tertulià dels seus va arribar a dir que “al menos con Franco había leyes y se cumplían”, com si el compliment de la llei fos el dogma contra el qual ningú no pot dir res. No s’han plantejat ni per un moment que hi ha òrgans, com ara els nostres parlaments, que també fan lleis, i les fan democràticament, i també s’han de complir. I poden xocar amb les lleis de l’Estat.
El problema psicosocial es fa evident quan algú, al bell mig de l’Altiplà, es pensa que esgrimint la seua legislació i un suposat deure d’obediència es pot passar per damunt de la voluntat popular majoritària d’un poble. Creuen que, amb el Tribunal Constitucional, l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem i els tribunals dits superiors de Justícia poden afectar el més mínim un procés que compta amb un suport popular que aviat es determinarà. El problema és la pinxeria, la xuleria que en dirien ells, que els duu a creure que els càrrecs electes del nostre país han de fer més cas de les seues lleis i del seu govern que no de la voluntat de les persones que els han elegit. Quin concepte de democràcia, com hi ha món! La xuleria es carregarà Espanya. La xuleria d’Espanya facilitarà la independència de Catalunya. I, si no, temps al temps.
Imatge: De Selbymay – Trabajo propio, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=24509787
