FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa. Amb aquest frase, que representa estupefacció i falta de reacció per part d’algú davant una situació sobtada, inesperada, il·lustrava l’olotí Josep Canal i Alberola –un d’aquests cervells privilegiats amb què el destí ens va regalant– la situació creada a la mort del general Franco entre les files dels uns i dels altres, tots ells miops de realitat i mancats de coneixement polític més enllà del “prietas las filas” i el “parias de la tierra”. I així va sortir el que va sortir, deia en Canal: un “bòdrio”. I no sortí gaire res més que la “República coronada” referida per Ramon Rubial: una Espanya amb constitució, un sistema autonòmic tan defectuós com el de la Segona República i cap intenció de correcció. L’opció federal que havia defensat una bona part del catalanisme quedava novament desterrada, i de l’encavallament competencial acabaria per sorgir amb força l’actual pugna independentista… mentre que alguns, cuita-corrents, es fan “sincerament” federalistes.
Aquest mes la revista L’Avenç publica un article de Joan Baptista Culla, un dels historiadors més potables que tenim, tot i trepitjar sovint el terra relliscós dels platós de televisió. El títol ja entra en matèria: “Catalunya i el concert econòmic (un mite de la transició)”. Miraré de ser poc intervencionista i em dedicaré a citar –comentats– alguns dels paràgrafs del text, perquè hi ha coses que gairebé s’expliquen soles, però que la gent no acaba de capir a causa de les interpretacions interessades i dels silencis clamorosos. I ho puc corroborar perquè aquesta història la vaig viure –de ben jove– i va quedar a la meva memòria com un d’aquells autogols que ens fem els catalans per falta de fe. Diu Culla que “entre el grapat d’economistes interessats pels temes de la Hisenda pública, predominava la idea que això del concert era una antigalla, una fórmula premoderna impròpia d’un país avançat i progressista com Catalunya”. Era la idea, entre d’altres, de les llumeneres del PSC i del PSUC: els Raventós, Solé Tura i potser també d’un Miquel Roca (Culla no l’esmenta) fart de cuixa i amb un síndrome d’Estocolm sensacional després de sentir-se com a casa en els grans salons del Madrid-power redactant la constitució/filferrada de 1978. Tanmateix, ni Roca, ni Pujol van tenir mai la paella pel mànec en les negociacions i redacció de l’Estatut de 1979, aquell que haurien de desplegar i mirar d’estirar com un xiclet. Eren temps d’abraçar-se amb els fanals i de creure que hom era capaç viure amb alguns drets, per això ningú no va donar importància al fet que ERC no fos legal quan es van fer les primeres eleccions, autoconvertides en constituents, amb 41 senadors triats pel monarca, amb milers d’exiliats i descendents que no van poder votar, etc. Eren temps de fer allò que a un li petava, divorciar-se i tot, de dissenyar currículums personals i familiars, però que no canviessin coses essencials en l’escalafó social.
Així CDC presentà una proposta optimista, de línia concertant, a la comissió corresponent que redactava el nou estatut: “els impostos de l’Estat recaptats a Catalunya es distribuiran de la següent manera: una part serà destinada a atendre els serveis públics que es reserva l’Estat d’acord amb la capacitat contributiva de Catalunya; igualment es posarà a disposició de l’Estat la quantitat amb què Catalunya hagi de contribuir al fons de compensació interterritorial; la resta de les quantitats recaptades quedaran a disposició del Govern de la Generalitat per atendre el finançament de les funcions que li hagin estat transferides”. En la reunió d’octubre de1978 ala Sala Bruniquer de l’Ajuntament, escriu Culla: “Macià Alavedra exposà les tesis de CDC: caldria que la Generalitat s’ocupés de la recaptació i gestió, inclosa la inspecció dels tributs recaptats a Catalunya per dret propi o per delegació de l’Estat”. Un sistema més modern que el concert tradicional, que evitava les modificacions anuals, però que “l’Estat podia objectar que era un sistema financer més propi d’un Estat confederal que d’un Estat autonòmic”. La proposta de CDC i Alavedra no arribà a ser votada, però comptà amb la discrepància del PSC, UCD i PSUC.
No es decidí el model a demanar fins a la reunió del 5 de novembre de 1978 al Parador de Sau, que va ser el defensat pels socialistes on s’evitava la recaptació dels principals impostos per part de la Generalitat i obligava a pactar anualment amb el govern central l’assignació en funció de les competències transferides. Votaren a favor socialistes, comunistes, ucedistes i esquerrans. La visualització pública d’aquesta divergència entre favorables al pacte fiscal (o concert) i els adeptes a la subsidiació de l’autonomia per part del govern central es produí quan Ramon Trias i Fargas defensà el vot particular de CDC al Ple de Parlamentaris a l’Ajuntament de Barcelona a finals de 1978: “(…) Pensàvem que tots els diners recaptats a Catalunya eren de Catalunya, i que solament s’havien de transferir a Madrid els diners que corresponguessin per a finançar els serveis públics indivisibles i al mateix temps per a un fons d’igualació d’oportunitats regionals. Aquest canvi d’òptica –no estudiar el que Madrid ens ha de donar, sinó el que nosaltres hem de donar a Madrid– té una sèrie d’avantatges, que ara no és el cas d’exposar aquí (…) Es tracta de retenir per a Catalunya, dintre de avantprojecte de Sau, la màxima participació possible dels diners recaptats a Catalunya (…) Això no ha semblat políticament possible a Sau, perquè no teníem els vots necessaris”. En el torn de rèplica, Ernest Lluch, representant de la majoria “d’esquerres” adduí una sèrie d’arguments tècnics sense gosar entrar en la conveniència o no de disputar impostos a l’Estat. El text defensat per Ramon Trias fou refusat per majoria, amb l’abstenció d’ERC i del senador Xirinachs. La falta de decisió, o d’ intel·ligència, o de previsió, o la impopularitat de fer de la institució recuperada el principal instrument fiscal, van fer perdre aquella oportunitat, que hauria pogut evitar recaure en els defectes d’un sistema copiat del republicà. Vista l’evolució de la transició, podem considerar aquella hiperexcitació del “café para todos” com l’origen de l’actual procés català: una estructura finançada com volien Trias i Alavedra potser encara seria font de salut i vida per al trencadís espanyol. Devem a Lluch, a la intransigència centralista, i als innombrables conflictes competencials la necessària reforma estatutària, o estatut de Maragall (2006) i la intervenció estel·lar d’un Tribunal Constitucional que, posat a salvar pàtries, esparraca el seu propi Estat.
Escriu Culla que “el concert econòmic havia estat [en aquell procés] una mena de presència incorpòria, un fantasma, un espectre invocat –i encara amb la boca petita– només pels convergents, i rebutjat pels altres partits catalans”. Els responsables de les finances espanyoles van posar, sotto voce, tota mena d’obstacles, perquè potser llavors, com avui, com des de 1898, Espanya, de mentalitat imperial i de butxaca foradada, no pot subsistir sense la principal colònia que li queda.
