‘La línia que em travessa’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
L’editorial valenciana Vincle ha publicat en la seua col·lecció de poesia el darrer llibre de la poeta resident a Sant Vicent del Raspeig Gràcia Jiménez Tirado, La línia que em travessa. Es tracta d’una col·lecció de quaranta-sis poemes que l’autora ha organitzat en onze petits blocs de quatre poemes, excepte el primer i el tercer, que són de cinc i que no apareixen encapçalats per un títol sinó per una cita d’autors diversos: Salvador Espriu, Audre Lorde, Lluís Calvo, Miquel Martí i Pol, Emily Dickinson, Teresa Pascual, Joan Margarit, Esteve Plantada, Itxaro Borda, Dolors Miquel, Irina Iermakova, i tanca el llibre amb una darrera cita de Marc Granell. Una llarga llista de poetes que ens parlen no sols de les lectures de l’autora, sinó també de les veus poètiques que l’han influenciada.
Gràcia Jiménez Tirado no és una poeta prolífica, va publicar el seu primer llibre Platges l’any 2001 i en vint-i-tres anys ens ha oferit Quadern del vent (2006), Encara que la nit es faça forta (2018) i La línia que em travessa (2024).
Vaig ser el seu primer editor i puc afirmar que l’evolució de la seua poesia ha sigut enormement positiva. Els poemes que ens oferix en aquest nou títol tenen un millor acabat, la seua veu està més ben definida i no hi ha dissonàncies que trenquen el seu ritme intern.
La seua és una poesia reflexiva que situa l’ésser humà al centre del poema, el jo de l’autora és la mesura de totes les coses. Poesia filla de l’experiència personal. Realisme intimista.
El llibre compta amb un pròleg de la també poeta Maria Josep Juan Ballester, en el qual arriba a afirmar encertadament que «tenim al davant uns poemes sincers i valents que conjuguen claredat i transparència amb una tendència a la condensació conceptual».
Gràcia Jiménez Tirado escriu des de la seua condició de dona, de dona inquieta i lluitadora, de dona que ha viscut la vida i sap de l’amargura de la derrota i el goig de l’estima. És la seua una poesia que naix de les emocions, dels sentiments compartits, d’una mirada franca sobre el món que l’envolta. Una mirada que es para en les coses grans, però també en les petites. Les petites són les que realment li donen color i sabor a una vida.
Gràcia Jiménez Tirado defuig la pirotècnia verbal vàcua, busca la senzillesa, de vegades tan difícil d’aconseguir, però no renuncia a la metàfora, a construir bellesa amb una imatge per tal que aquesta apuntale amb precisió un pensament, una reflexió, una evocació.
La línia que em travessa segurament és el millor llibre de poesia d’una autora en plena maduresa creativa i que encara té moltes coses a dir.
Un llibre que recomane llegir i rellegir per tal d’assaborir-lo. No deixeu passar l’oportunitat.
