‘Estellés i la mort’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
La Institució Alfons el Magnànim, Centre d’Estudis i Investigació, en col·laboració amb l’Ajuntament de València, ha editat aquest 2024 dos llibres del poeta Vicent Andrés Estellés.
El primer porta com a títol Mort i pam, es tracta d’una antologia a cura de la filla del poeta, Carmina Andrés Lorente, que fa també la introducció. Compta amb unes magnífiques il·lustracions de l’artista plàstic Rafael Armengol.
Carmina Andrés ha pensat i organitzat el llibre seguint el cicle vital del seu pare, per tal d’oferir-nos de primera mà un retrat el més fidel possible del poeta, del seu temps, el seu pensament i el seu entorn.
En el llibre trobem poemes representatius dels que alguns considerem que són les millors obres d’Estellés: Llibre de les Meravelles, Hotel París, Coral romput o el voluminós Coral del País Valencià.
Una mostra on abunden els poemes més populars de la seua producció que la convertixen en un títol imprescindible per a tots aquells lectors assidus dels Sopars Estellés que se celebren al llarg de tot el territori i fins i tot més enllà.
El segon llibre és la reedició de Primera soledad i compta amb un estudi introductori del professor Ferran Carbó.
La matinada del primer de març del 1956, en tornar de la redacció del diari Las Provincias on treballava, Vicent Andrés Estellés troba la seua filla de tres mesos morta en el llit on dormia.
El colp va ser brutal per a tota la família. Passades les exèquies, Estellés es va tancar en una cambra i en una vella màquina d’escriure que li va prestar Martí Domínguez escriu com una catarsi aquest poemari en llengua castellana.
Orfe de filla, el poeta, cronista en tantes ocasions del seu temps, ens detalla amb gran precisió tot el que va ocórrer fins a depositar les despulles de la criatura estimada en el nínxol. Escriu portat per l’emoció i pel dolor que el tenalla, amb una sinceritat que punxa i fa mal en l’ànima del lector. El seu és un dolor individual i compartit pel seu entorn familiar. Parla amb la filla morta i s’imagina un futur que se’ls ha negat. La veu en un altre món, aquell cel de les coquetes de mel del qual ens parlaren en la infantesa. No vol pensar, però està condemnat a fer-ho, en el cos de la filleta podrint-se i desfent-se dins del taüt al cementeri de Burjassot. Dialoga amb altres poetes que van patir pèrdues semblants: Miguel Hernández, Antonio Machado, fins i tot amb Federico García Lorca.
Primera soledad és un llibre on hi ha molta ràbia, frustració, pena, però on traspua l’esperança del retrobament que tard o d’hora s’haurà de produir, aleshores el temps no comptarà per a res, ja que pare i filla seran junts per a tota l’eternitat.
El dolor és tan intens que, en llegir l’original el seu amic Joan Fuster, aquest li va demanar que no el publicara immediatament, que esperara uns anys perquè els seus pares moriren, ja que en llegir-lo els podria causar un gran mal. Així ho feu el de Burjassot. La primera edició del llibre aparegué trenta-huit anys després.
