‘Cavall, atleta, ocell’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
L’escriptor Manuel Baixauli inicia la seua novel·la Cavall, atleta, ocell (Edicions del Periscopi) situant-la dins de l’àmbit de la novel·la realista, és més, diria que dins del subgènere del conflicte familiar intergeneracional. Un pare viudo s’enfronta sol a la difícil i complicada adolescència d’un fill que va camí del fracàs i l’autodestrucció per culpa de les males amistats i el consum de marihuana. Què no faria un pare per a salvar el seu fill d’un tràgic destí?
El pare és fuster, sense estudis però amb un gran domini del seu ofici i una creativitat colossal.
Sense cap mena de ruptura i sense acabar d’abandonar el realisme inicial, Baixauli va portant el lector cap al territori del realisme màgic i fins i tot del surrealisme. Ho fa a través d’un seguit de personatges singulars i de la construcció d’escenaris naturals i urbans amb una notable intervenció creativa.
Aquests personatges servixen com a excusa a l’autor, i això sense trencar el fil del relat, per a reflexionar sobre arts plàstiques, arquitectura, literatura i cinema.
L’estètica de la novel·la té una gran influència de l’anomenat cinema d’autor.
La lectura de Cavall, atleta, ocell és amena i àgil. El llenguatge és diàfan i la seua força està en la imaginació que desplega el narrador de Sueca.
Manel Baixauli ens torna a sorprendre amb la construcció quasi plàstica d’uns escenaris que semblen estar vius i que transmeten a la seua manera una gran bellesa, però també una certa inquietud.
El pare fuster –i ara en escriure-ho em pregunte si no deu ser aquest un homenatge al prestigiós veí de l’autor, Joan Fuster– es mostra capaç de posar al servei del futur del seu fill tota la seua imaginació i creativitat.
Trobem també en la novel·la la comparació entre la relació amb aquell que és el fill biològic i la que es manté amb aquell que sense ser-ho pot ser considerat l’hereu, el continuador d’allò a què li hem dedicat les nostres vides.
I també hi apareix el complicat joc d’espills, on els personatges són protagonistes i a la vegada espectadors.
En l’univers de Baixauli allò que pareix impossible és real i està al servei d’un relat que ens porta a la reflexió.
