7 anys de botifarra
L’1 d’octubre de 2017 va marcar un punt d’inflexió en la història de Catalunya. Aquell dia, malgrat la repressió policial, més de dos milions de catalans es van mobilitzar per votar en un referèndum d’autodeterminació que havia estat declarat il·legal per l’Estat espanyol. La imatge de la resistència pacífica contrastava amb la violència policial, i el resultat, amb un 90% a favor de la independència, va ser presentat pels líders del procés com el mandat popular per construir una República Catalana. Tanmateix, set anys després, el panorama polític i institucional de Catalunya sembla estar més allunyat que mai de la independència promesa.
En aquell moment, els principals líders polítics, tant del Govern com del Parlament, van assegurar que la declaració d’independència era imminent i irreversible. Tanmateix, les setmanes posteriors al referèndum van estar marcades per la confusió, la indecisió i els missatges contradictoris. El mateix president Carles Puigdemont va declarar la independència el 10 d’octubre, només per suspendre-la a l’acte. El 27 d’octubre, el Parlament va aprovar una declaració d’independència simbòlica, però sense cap implementació pràctica. El resultat? La intervenció de l’autonomia catalana a través del famós article 155 de la Constitució Espanyola i l’exili i empresonament dels principals líders polítics.
Els anys posteriors han estat un cúmul de renúncies, pactes i retrocessos. Després de la repressió, l’independentisme va passar de les grans promeses a una estratègia de negociació amb l’Estat espanyol, amb l’objectiu de recuperar l’autonomia perduda i assegurar la llibertat dels líders empresonats. La “Taula de Diàleg”, presentada com una solució negociada al conflicte, ha demostrat ser una eina limitada, sense resultats tangibles en termes d’autodeterminació o amnistia. Mentrestant, l’independentisme s’ha dividit internament, amb tensions creixents entre Esquerra Republicana (ERC) i Junts per Catalunya (Junts), dos partits que en el passat compartien una estratègia comuna però que ara es troben en desacord sobre el camí a seguir.
Es pot dir que, set anys després, el moviment independentista ha passat d’una “declaració de República” a una situació de “pre autonomia”, on el màxim objectiu polític sembla ser la gestió d’una autonomia recuperada però limitada, i la independència ha quedat relegada a un horitzó llunyà. Les institucions catalanes, en comptes d’actuar com a eines per materialitzar la República, han estat sotmeses als paràmetres legals espanyols, i l’independentisme ha acceptat de facto una situació que anys enrere hauria considerat inadmissible.
És necessari, doncs, fer un balanç crític dels líders del procés, que van prometre “fer la independència” i han portat Catalunya a una situació de dependència política similar a la d’abans del 2017, amb una autonomia cada cop més limitada i un autogovern sotmès als designis de Madrid. On han quedat les grans proclames de ruptura? Els somnis de llibertat, les promeses d’una República catalana?
El descontentament entre la base independentista és palpable. Molts ciutadans que van sortir a defensar les urnes el dia del referèndum se senten traïts per una classe política que va posar més èmfasi en la gestió de la derrota que en la implementació del mandat popular. La decepció és encara més profunda quan es constata que, mentre els líders continuen gestionant institucions autonòmiques, el projecte de la independència sembla estar en un estadi de congelació permanent.
En aquest context, és urgent que els líders polítics tornin a connectar amb el poble, que es replantegin l’estratègia, i que tornin a posar la independència en el centre de l’acció política. Si no ho fan, el risc és que el procés acabi sent recordat com una oportunitat perduda, i que Catalunya, en comptes d’avançar cap a la llibertat, es quedi atrapada en una autonomia buida de contingut. Perquè, al final, l’1 d’octubre no es va fer per tornar a l’autonomisme, sinó per construir una República. Una promesa que, avui, set anys després, resta incomplerta.
