‘Foscança’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat. Una de les tasques menys conegudes d’un escriptor i que només uns pocs dins del gremi aconseguixen realitzar és la d’inventar nous mots o noves accepcions, o la recuperació de mots que havien perdut el seu ús habitual. N’hi ha fins i tot que aconseguixen que un derivat del seu propi nom o cognom es convertisca en un nou mot, com el cas de kafkià.
El poeta d’Esplugues de Llobregat José Luis García Herrera ha donat en aquest sentit un pas endavant i ens oferix un mot de la seua invenció: foscança. Una paraula amb la qual ha donat títol al seu darrer llibre de poesia, editat per Reclam Editorial, amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Francesc Badenes Dalmau que convoca l’Ajuntament d’Alberic.
El mateix editor, en la contraportada del llibre, ens diu el seu significat: diu que foscança ens parla d’un cert estat d’ànim. El poeta, amb els ulls closos, allunyat només pel tel lleu de les parpelles de la tempestat d’imatges que esclata al seu entorn, rememora el temps viscut. Foscança ens parla de la obscuritat, però també d’una certa enyorança que la memòria desperta, un enyor que el poeta acompanya de la paraula esperança.
És una fosca buscada, però no per a entrar en les tenebres de l’autocompassió, sinó per allunyar-se de l’esdevindre del temps, d’un temps excessivament epidèrmic.
Tancar els ulls per a trobar «eixa llum que hi ha dins… de l’home que habites…», i continua en un altre poema: «aquella llum dels dies amagats en un farcell de versos».
Hi ha una crida a reunir-se amb un mateix dins de si mateix per anar a la recerca de la llum interior, per a traure-li les teranyines a la memòria, la memòria de les coses importants, que no han de ser traumàtiques, transcendents o d’una enormitat colossal. Tenim la vida, el pensament massa ple amb la borumballa d’una societat que es rebolca en el fem de la banalitat, de l’efímer, dels herois de paper cuixé, que es deixa seduir per una pirotècnia d’imatges i paraules que només oculten un desig comercial.
El poeta rememora un temps passat i assumix les pèrdues, evoca els absents, els dies en què la felicitat el va amarar inesperadament de dalt a baix.
La poesia de García Herrera està teixida amb puntades clares i precises, té una tendència al discurs reflexiu producte de la íntima realitat del poeta i li agrada lligar complicitats amb el lector.
La seua senzillesa és aparent, entre versos oculta una profunditat i una riquesa d’imatges que només els poden passar desapercebudes a un lector despistat.
García Herrera se submergix en la memòria, però no amb una voluntat malaltissa o de masturbació compassiva, sinó per a extraure les lliçons que la vida li ha regalat, acompanyades d’una llum que il·luminarà amb esperança el que li resta de camí.
