‘Amagats’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
Amagats és la novel·la amb la qual l’escriptor d’Olesa de Montserrat Santi Baró va obtindre el Premi Soler i Estruch, convocat per l’Ajuntament de Castelló de la Ribera i publicat per Edicions del Bullent.
Una narració ben estructurada i entretinguda sobre una família de jueus francesos, els Caqueret, que són perseguits pels nazis durant la invasió alemanya de França.
Santi Baró, mentre desenvolupa una trama trepidant, va deixant caure petites ràfegues d’alerta sobre l’actual pujança de la ultradreta arreu del món i d’una manera especial a Europa, un moviment ultranacionalista i populista que en la primera part del segle xx convertí una part de la població europea en víctima d’obsessions atàviques. No podem deixar el poder que emana del poble en mans d’una colla de fanàtics i dements, no podem prendre’ns a la lleugera un grup de polítics encara que a primer colp d’ull ens puguen semblar una tropa d’espantalls amb uniformes d’opereta. El poder mai és irrisori i hem de saber on està. No ens podem deixar arrossegar per discursos que ens deshumanitzen. Quan una part de la societat es deshumanitza i s’han convertit els seus membres en botxins, cal no amagar el cap sota l’ala i prendre partit. Com ho van fer els membres de la Resistència, però també gent anònima que des de la seua profunda fe cristiana va plantar cara a la desraó i la barbàrie. Individus com els protagonistes d’aquesta novel·la, la mare superiora del convent de Notre Dame de Masip, mossén Claude i els seus feligresos, que van ordir un pla per a protegir dels antisemites nazis alemanys i dels seus còmplices francesos del règim de Vichy xiquets i xiquetes vulnerables, fills de jueus, comunistes o gitanos.
Amagats és un relat inspirat en una història real, influenciat pel llenguatge del cinema, amb una trama en la qual la tensió narrativa és constant. Santi Baró explora la capacitat de l’ésser humà de revoltar-se contra el mal, per més poderós i armat que aquest siga.
Llegir aquesta novel·la, quan cada dia i des de ja fa massa mesos els noticiaris ens oferixen la cara més fosca de l’ésser humà, huitanta-dos anys després de la tragèdia mundial ens obliga a reflexionar sobre l’eterna lluita entre el costat fosc i el lluminós de l’ànima humana. A enfrontar-nos amb la realitat de com aquells que foren víctimes de la ultradreta nacionalista de la primera meitat del segle xx s’han convertit en botxins d’un altre poble i en aliats de la nova ultradreta.
