‘Malsons i somnis del futur’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
La ciència ficció naix de la necessitat que té l’ésser humà d’imaginar el futur col·lectiu, a la qual se li afegix la de construir una utopia que ens done energia i esperança per a continuar lluitant.
Des de fa unes quantes dècades aquest gènere literari i cinematogràfic ha patit una severa invasió de distopies i de catastrofismes que no tan sols han colonitzat el gènere, sinó que fins i tot han marcat la visió que tenim sobre el nostre propi futur no sols com a societat, sinó fins i tot com a espècie.
L’escriptor i editor d’Oliana Jordi Solé Camardons fa una reflexió profunda i ben fonamentada sobre la qüestió, en un assaig publicat en Voliana Edicions sota el títol Malsons i somnis del futur, i amb un llarg aclaridor subtítol: Una crítica a la invasió de les distopies que colonitzen el pensament i l’acció. Entenem com a distopia una utopia perversa on la realitat transcorre d’una manera oposada a la d’una societat ideal.
La ciència ficció és un gènere relativament recent, alguns estudiosos assenyalen el seu naixement l’any de la publicació de Frankestein, o el modern Prometeu, de Mary Shelley, encara que Solé i Camardons s’atrevix a insinuar l’existència del que alguns anomenen protociència ficció ja en la República de Plató.
Jordi Solé i Camardons, amb una documentació brutal sobre el tema i amb un llenguatge àgil i amé ens parla de les aportacions tant negatives com positives de les utopies, les distopies i els catastrofismes. Fa una visió completa no sols de la narrativa, sinó també de les sèries de televisió i del cinema. Ens explica el naixement del gènere, els seus antecedents, els seus pioners, com també el naixement dels diversos subgèneres. Ens parla d’una nòmina àmplia d’autors i d’obres, destacant els i les més importants. Sense oblidar un apartat dedicat a la literatura catalana amb un treball de vertadera arqueologia literària.
Solé Camardons centra la seua crítica en les obres de caràcter distòpic, la seua aparició i l’auge que tenen que els ha permés un espai de domini.
La distopia i el catastrofisme són fills de la desesperança, la frustració i la negació d’un futur millor. Potser que la seua imposició sobre el caràcter utòpic és deguda al fet que tant el cinema com les plataformes televisives demanen espectacularitat, i que no hi ha res més espectacular que una gran catàstrofe. També pot ser deguda al fet que una part dels creadors projecten el seu present en el futur d’una manera negativa. Però és mentida que qualsevol temps passat haja estat millor, l’ésser humà, a pesar de tantes coses i tants monstres com ha creat, sempre ha anat millorant la seua qualitat de vida, i no hauria de ser diferent en el futur.
Solé Camardons fa un toc d’atenció: necessitem utopies i no aquest excés de distopies que ens colonitzen el pensament i omplin de pessimisme les nostres vides. Un excés de distopia ens porta al suïcidi col·lectiu.
