‘Han tornat les roselles’

MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.

Amb Han tornat les roselles (Perifèric Edicions), la traductora i poeta Isabel Robles va obtindre l’any 2023 el Premi Benvingut Oliver de Poesia que atorga l’Ajuntament de Catarroja. Es tracta d’un llibre conformat per vint-i-cinc poemes organitzat en quatre apartats: The way we were, títol que ens porta a la memòria la pel·lícula dirigida l’any 1973 per Sydney Pollack i protagonitzada per Barbra Streisand i Robert Redford, Tal com érem; D’un temps; Presències i En el camí. Poemes de vers lliure exceptuant-ne un: Una dona sense un home, escrit com a lletra d’una riberenca amb estrofes de cinc versos i set síl·labes típiques del cant d’estil valencià.

En la primera part Isabel evoca un temps que comença amb un viatge amb tren, i ens hi parla de la seua pròpia biografia, ella va nàixer a Alhambra, província de Ciudad Real, i es va instal·lar a la ciutat de València. Així ens narra un viatge des de l’altiplà fins a la mar que «era llum de primavera» i la ciutat grisa, «bruta i franquista, com la resta». Escriu sobre un temps i un país tot evocant la infantesa, el contes que l’acompanyaren, els jocs que va practicar, el somnis que la nodriren d’il·lusions. El canvi de vida i de paisatge sintetitzat en aquests dos versos senzills: «vaig canviar l’olla i el trespeus / per la cassola al forn».

En la segona part, D’un temps, la més breu de tot el llibre, la poeta escriu amb una gran tendresa de i per al seu company de vida. Un company amb el qual ha compartit anhels, exilis, somnis i la passió per la poesia. M’ha emocionat d’una manera especial el poema Ignorant, no sabia… on se’ns descriu un atac cardíac que pareix acabar amb la vida de l’estimat. Ho fa amb una gran precisió i una impressionant càrrega lírica. Isabel va construint l’escena en la qual la fortalesa interna i l’esperit rebel del company aconseguixen véncer, en aquesta ocasió, la mort.

Presències, al seu torn, ens parla de les absències de tot un seguit d’amics que ens han deixat, petits homenatges a la seua gran humanitat i a una obra que els absents han convertit en presències vives. Versos per a la titellaire Rosa Navarro, per a una jove romanesa assassinada a les marjals dels voltants de València que representa d’alguna manera totes les dones maltractades, explotades, assassinades; per als poetes Manel Marí o Fina Cardona.

Isabel Robles escriu una veritat de l’altura d’un campanar: «La darrera mort / remou totes les morts / que la precediren».

Tanca el llibre En el camí, un títol que és sinònim d’anar navegant per la vida. Ací ens parla del pas del temps que ens porta a la maduresa, però també a comprovar com el dolor acumulat es va suavitzant; de l’esperança, de veure tornar a florir noves il·lusions com roselles al camp, de la condició de dona, de la defensa davant dels depredadors de ciment dels nostres barris, de la nostra horta.

Isabel Robles és una dona de profundes conviccions que estima la vida i la poesia amb la qual sempre paga la pena conversar i llegir.