‘La fràgil memòria’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
Des de l’aparició l’any 2003 de la novel·la històrica El mut de la campana (Bromera) que el veterà escriptor d’Alginet Josep Lozano no ens havia oferit una nou llibre de narrativa. És cert que el 2014 i el 2018, junt amb el fotògraf Albert March, va publicar dins de l’editorial Neopàtria els llibres de poemes de gran format L’Albufera. Palus Naccarum i Xúquer. Però si en alguna cosa s’ha distingit el narrador de la Ribera al llarg dels anys ha estat per la seua destresa narrativa, el seu domini del llenguatge i la seua capacitat per a mantindre la tensió del relat. Vint-i-un anys més tard i quaranta-cinc després d’haver obtingut el premi Andròmina amb la seua celebèrrima Crim de Germania, publica en l’editorial Afers La fràgil memòria.
Josep Lozano és un home d’iniciatives que generen un gran consens, ha estat darrere de la creació de la Trobada d’Escriptors de la Ribera o dels Sopars Estellés.
En aquesta ocasió ens oferix una novel·la escrita com dos llargs i intensos monòlegs. Dues dones de diferent classe social però d’un mateix poble, Lliber i Regina Barona, prenen la paraula.
Les dues protagonistes, en plena postguerra, fan un repàs a la seua vida i a la dels membres de la seua família. Dues mirades femenines sobre una societat rural, jerarquitzada, polaritzada fins a implosionar, patriarcal i profundament masclista. Una societat que des del moment de la seua naixença els té reservat un lloc del qual no es podran moure. Dues dones a les quals la història els passarà per damunt tot causant-los nafres emocionals i un immens dolor.
Viuen en un mateix poble però a penes apareix l’una en el relat de l’altra.
El temps i els esdeveniments acabaran marcant-les i omplint la seua vida d’absències. Són dones d’ideologia diferent però que tenen en comú una certa rectitud moral i una visió solidària i compassiva de les relacions humanes. No cauen en els paranys maniqueus que tant hem patit al llarg des segles en aquest país. Tenen clar que la maldat no té cognoms.
Josep Lozano ha aprofitat la cessió de la veu narrativa a les seues protagonistes per a recrear-se en un exercici d’investigació de la parla popular de la Ribera del Xúquer. El resultat és impressionant, ja que ho ha fet d’una manera natural i fins i tot m’atreviria a dir que elegant i versemblant, sense caure en un llenguatge groller, malsonant, que el podria haver acostat als poetes d’espardenya de la Renaixença, tot convertint la nostra llengua en un patois castellanitzat. El seu model lingüístic és dins de la normativa i és ric i producte d’un treball pacient, fet per un home que sap escoltar no tan sols el que li diuen, sinó com li ho diuen. Ha convertit la llengua en la coprotagonista del relat, però no amb voluntat de trencar fràgils consensos, sinó d’una manera positiva, que fa que el lector gaudisca de la narració més enllà de la trama.
Una novel·la a la qual li desitge centenars de milers de lectors.
