Rogles

MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.

La poeta de Nules (la Plana Baixa) Marisol González Felip va obtindre l’any passat el XIV Premi de Poesia Ciutat de Torrent amb el llibre Rogles, que ha editat enguany Tabarca Llibres.

Marisol apareix en el panorama poètic en llengua catalana l’any 1988 amb la publicació del llibre Les hores breus. Durant la dècada dels noranta, sens dubte la més productiva de la seua carrera, publica nou llibres de poesia dels quals acabarà fent una selecció en Paraula del retorn. Tria personal, publicat el 2002 per Brosquil Edicions. Per diverses circumstàncies de caràcter personal i laboral, que ara no venen al cas, el seu ritme de producció s’alentix notablement i en dues dècades només ens oferix quatre llibres, comptant-hi Rogles i una nova tria, Antologia cordial (2022). Marisol ha tingut la mala sort que molts dels seus llibres han aparegut en edicions municipals i altres s’han publicat en editorials que ja han passat a la història, això ha fet que la seua obra no haja arribat al lector com caldria i com es mereixeria.

La poeta de Nules, des dels primers llibres, ha anat construint-se un llenguatge poètic propi amb una gran riquesa expressiva i metafòrica que en aquest cas l’acosta a un cert surrealisme: «Balenes sense rostre alenen / a les avingudes de xàfecs». En la seua poesia trobem ecos de grans poetes, com ara Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol. És una poesia que entra dins de l’anomenat realisme intimista, sense acabar-ho de ser del tot.

Rogles compta amb un pròleg del poeta i rapsode Vicent Camps, qui afirma que Marisol «ens entrega un llibre construït sobre el dolor». Recull trenta-set poemes i està dividit en dos grans apartats: Infàncies i Baladres, precedits per un pòrtic, el poema L’escola era un salze ocult: «L’escola era un salze ocult, / un quadern d’aire i de febra, / un trànsit de negres coloms / en la vesprada de cireres».

Marisol González evoca des del present el passat, la infantesa, vull dir les diverses etapes que componen la infantesa: «Tenia nou anys i a punt el crit ofegat de la carn». Una infantesa poc amable. De l’adolescència i de l’etapa de maduresa.

L’ésser humà és un animal social, necessita d’un entorn en el qual desenvolupar-se i compartir amb els qui l’envolten anhels, penes i alegries, un espai conformat per diversos rogles, el de la família, el veïnat, l’escola, els amics. Rogles que sovint no triem. Rogles de vegades problemàtics i on de vegades no acabes d’encaixar, i aquesta falta d’encaix ens produïx frustració, desencant, dolor, tristesa i soledat. En aquesta lluita entre el jo i el nosaltres en la qual ens veiem immersos, un refugi és la lectura, la recerca de la bellesa i la creació poètica, amb la qual ara la poeta intenta calmar els traumes patits.

No és casual la cita inicial de Federico García Lorca «… y yo oigo el canto de la lombriz / en el corazón de muchas niñas», xiquetes com la que fou la nostra poeta, que encara patixen el dolor de les tempestes emocionals passades.