HI HA ESPERANÇA PER AQUESTA CATALUNYA?

MORGADES. 

Em pregunto si tot allò que vam construir  entre molts per arribar al referèndum del 2017 ha acabat al més profund de la paperera amb un certificat de defunció enganxat amb imperdible on s’hi pot llegir: “Benvinguts a una història inventada que mai va esdevenir una possibilitat real”.

Què ha quedat de tot allò després del western tràgic de l ‘1 d’octubre? ; aquell “Alamo” català que va desencadenar la violència de l’estat espanyol a cops de porres i uns polítics catalans porucs que van fugir, tot allò es va avesar en una estratègia d’ofegament salvatge al país per part de l’estat colonitzador.

Pijames negres en procés d’urgència al servei de la unitat del regne van ser els protagonistes de les primeres conseqüències  que responien contundentment a la rebel·lia clandestina del poble legítimament alçat que gosava aixecar la veu al seu amo. Havien d’acabar amb aquells que havent escopit de forma desdenyosa a la sacrosanta constitució.

Tot seguit, teatre del bo, indults, pactes amagats que esberlaven la fragilitat d’un compromís desendollat de presos polítics que van ser sotmesos a humiliacions en carrerons presidiaris i furgons policials amb altaveus patriòtics.

I després? prosseguirien  amb les antigues formules franquistes colonials saturant el país amb població sud-americana que asseguraria l’ofec de la llengua catalana i la lleialtat al regne . Això si, que no es noti però que sorgeixi l’efecte esperat. Ja lligueu caps?

Set anys després, ens llevem cada dia adolorits d’haver-nos passat la cavallaria espanyola pel damunt mentre els que ens havien d’haver liderat a la revolta s’havien tombat de manera absurda mirant amb perplexitat a la paret buida de la fugida a la flamenca.

I seguint digerint lentament l’escenari terrible que ens van deixar els nostre benvolguts, o no, líders, encara hi ha qui creu en la bondat de l’esperança pel país. Hi ha qui diu que s’ha de fer punta al llapis amb partits nous, qui diu que s’ha d’apagar la veu del vot no participant a les eleccions i fins i tot aquells que volen recuperar Messies exiliats d’aquells que tant fan emprenyar als nostres veïns espanyolets.

Tot plegat un “csárdás” maldestre per fer ballar l’opinió de cadascú i que s’allunya de la tant anhelada unitat que alguns vam perseguir durant tant de temps i que quan la vam aconseguir va durar el que dura la mantega al fondres en una cassola de fang.

No se si hi ha esperança pel nostre país però definitivament si no ens retrobem en una sola comunió de devots a l’uníson, seguirem burjant les bales incrustades en les ferides provocades entre nosaltres.  Déu n’hi do.