Calls al gest

MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.

El menorquí Damià Rotger Miró sol presentar-se, en primer lloc, com a tipògraf, en realitat és diplomat en comunicació gràfica i publicitària i postgraduat en disseny tipogràfic, autor de diverses tipografies com ara Concu, Miona, Crespell, Ductil…; en segon lloc, es presenta com a docent, és professor de tipografia i disseny; i per últim, com a poeta. Tres dedicacions que tenen un nexe en comú, la paraula dita o escrita i, dins de l’àmbit més personal, oficis i professions vocacionals a què es lliura amb passió.

Publica el seu primer llibre de poesia l’any 2015, Grams de tu, al qual li han seguit Lletrescades el 2016, 482 mm el 2018, Arèola el 2019, Llibre d’esvalot el 2021, Umbilical el 2023 i Calls al gest també el 2023. Damià, que mostra una preocupació sobre com el lector rep i percep la seua obra literària, no es cansa d’assenyalar que Calls al gest, amb el qual va obtindre el Premi Teodor Llorente 2023 i que convoca l’Ajuntament de La Pobla de Vallbona, a nivell de producció no és el seu darrer llibre, sinó que és anterior a Arèola, Llibre d’esvalot i Umbilical. Un projecte que ha estat sobre la seua taula quasi una dècada, un temps de relectures, revisions i possiblement de poda.

Alguns trets de l’obra de Damià Rotger i que marquen l’evolució i conformació de la seua veu poètica són la riquesa expressiva que mostra, una certa contenció, una voluntat d’evitar elements superficials, eixa obsessió d’orfebre per aconseguir l’expressió que més s’adiga amb el vers, una immensa força metafòrica, i una passió que ha fet de la seua íntima relació amb la paraula el seu ofici.

D’entre les declaracions que li he llegit buscant informació sobre ell i la seua obra, n’hi ha una que m’agradaria ressenyar ací: «Escric poesia per il·luminar els clots foscos de l’existència, per fer de cada mot una passa més en la recerca de la veritat humana i poètica, per saber què som i projectar-me en altres». Tota una declaració de principis que ajuda a entendre l’autor i la seua obra.

Calls al gest,  editat per l’editorial  Vincle, naix de les visites que Damià Rotger Miró va fer cada diumenge durant dos anys i mig a la presó de Palma per tal de veure una persona per a ell molt estimada.

La reflexió constant sobre la pèrdua de la llibertat i del contacte físic, sobre els murs visibles i invisibles, la verticalitat, el fang, el call, la mossegada, la sang, el fet de veure’s obligat a estimar en solitud, el pas del temps quan t’han robat les hores, són conceptes que són presents en aquest llibre. Calls al gest és dividit en tres apartats, tres estances: Calma infecte de quinze poemes, Flirteig de díhuit i Calla el deix de setze, i que d’alguna manera són tres moments pels quals es passa a la presó.

El llibre no parla de la presó, sinó de tots aquells sentiments que van nàixer en l’autor davant de la pèrdua de la llibertat.

Trobem poemes curts, i alguns tan breus que només tenen un vers: «Erosiona’t el vers i esdevindràs mite». Versos destil·lats, depurats, però no àrids i cantelluts, potser més difícils i menys diàfans per més pensats i modelats. Soc un lector dur d’oïda, els poemes, com les cançons, els llig i els escolte tres, quatre, cinc vegades abans de sentir que he arribat al moll de l’os del seu sentit i musicalitat. En la primera lectura que vaig fer al llibre, vaig tindre la sensació que alguns dels versos que componien els poemes estaven emparentats directament amb la literatura aforística: «Poesia és deixar-se robar / pels qui no tenen mans»; «No oblides mai / que tota planta és una victòria / de la llavor»; «Mastegar la bellesa és morir», només la força metafòrica, la contundència i solidesa lírica assenyalen la seua voluntat de ser i formar part del poema, dotant aquest d’una càrrega reflexiva important. I això és producte d’un treball minuciós d’anar traient al text tot element que l’autor ha considerat superficial, sense que l’estructura del poema col·lapse i s’afone en la mediocritat més absoluta.

Hi ha en aquests poemes la tríada Bellesa, Llibertat, Por. La necessitat d’anar a la recerca de la bellesa i de la llibertat i de posseir-les és potser innata en l’ésser humà. Però també hi ha la por que ens fa ser cauts i estar alerta davant dels cants de sirena que ens venen paradisos artificials on trobarem bellesa i llibertat. Són paradisos caríssims a canvi d’una fal·làcia i ens arrabassen la poca llibertat que teníem i fins i tot la vida. La por ens lliura de la catàstrofe.

Allò que és eteri, la llum, el pas del temps, l’etern, l’inexpugnable, el gest; i allò palpable, la terra, la mar, totes dues sempre presents en la seua obra, la cicatriu, el call… L’estima i amb ella la sensualitat, la carnalitat, que ací se’ns apareix amb versos d’alt voltatge sexual. La mort, la pèrdua, la soledat, la falta de llibertat que ens condemna al dolor, tot això és present en els quaranta-nou poemes que conformen Calls al gest.

Abans d’acabar volia parlar-los d’un poema que Damià Rotger ha dedicat a Ponç Pons, un poeta que tant per a Damià com per a mi mateix és mestre i referent: «Esmoles els signes i engreixes l’Univers / amb poemes tresques / el territori de l’ànima. No hi ha pèrdua / quan el baf cartografia el Viatge. // Els mestres són mestres / perquè tenen un mapa al cor». Un cor, com el de Damià, amb la forma de l’illa de Menorca. Una meravella que ja justificaria l’edició d’aquest llibre.