‘Gavells’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
La poeta i traductora Anna Montero apareix en el panorama literari valencià l’any 1983 en publicar el llibre Polsim de lluna, al qual li seguirà cinc anys més tard, Arbres d’exili. El 1991 va ser una de les veus antologades en Camp de mines. Poesia catalana al País Valencià, 1980-1990, i es confirmà junt amb Teresa Pascual com una de les poetes valencianes d’aleshores amb més projecció, qüestió que es ratificà el 1999 en ser recollida en l’antologia Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX.
Anna Montero té una poètica en la qual insinua i evoca més que afirma, escriu sobre els grans temes dotant els seus versos amb un aire allunyat d’agressivitat punyent i violència verbal.
Recentment, la col·lecció Poesia-Obres Completes de la Institució Alfons El Magnànim. Centre Valencià d’Estudis i Investigació, que dirigix Vicent Berenguer, ha publicat Gavells. Poesia reunida 1988-2023 d’Anna Montero, amb pròleg del seu company de generació Enric Sòria.
Un volum que des de les primeres pàgines no sols ens parla d’una autora amb una gran sensibilitat, sinó que ens informa de l’exigència de Montero en l’elaboració de l’obra, ja que ha considerat convenient deixar fora el seu primer llibre pel fet de ser massa incipient, Polsim de lluna. A més, ha afegit als set posteriors el recull fins ara inèdit El que queda i una col·lecció de poemes editats al llarg d’aquests anys en revistes, mostres i antologies sota el títol de Poemes esparsos.
La poesia de Montero ha interessat també músics i cantautors com ara Miquel Gil i Rafa Xambó.
En l’obra d’Anna Montero abunden els poemes breus i el vers lliure, la temàtica dels quals sovint és l’amor i el mateix fet poètic. Té una mirada marcadament existencialista i una voluntat de buscar respostes a les grans i petites preguntes sobre el sentit de totes les coses.
La seua poesia se’ns apareix amb una aparent senzillesa formal, hi ha una voluntat d’exposar allò que diu amb claredat. La poeta capta la realitat que l’envolta amb una gran sensibilitat, com si la seua percepció fora l’agulla d’un sismògraf, posant el focus sobre tot allò que l’ha colpida i l’ha feta vibrar per petit que siga.
Poètica on el jo és el centre de tot plegat, receptor i emissor. Realisme intimista. El vers fluïx cristal·lí i amb naturalitat, la qual cosa fa que des de la primera lectura es creen lligams i complicitats entre l’autora i el lector.
Anna Montero manté des dels seus primers llibres una posició ètica i estètica ben definida. És a favor de la llum, de l’estima, de la defensa de la vida i de la justícia real i poètica.
