‘Punxa de temps’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
Abans d’escriure una paraula més, he de dir que soc un ferm partidari de l’obra de Raimon. He assistit al llarg dels anys a l’evolució del personatge i la seua obra, des del cantant protesta de la seua primera època, al de l’autor capaç de convertir en cançó la música de Frederic Mompou, passant per les adaptacions musicals dels clàssics de la nostra literatura, en especial d’Ausiàs March, gràcies a la seua mà aprenc a estimar-los, i d’autors del segle XX com ara Salvador Espriu. He llegit el seu llibre de poemes D’aquest viure insistent (1986). No seré jo qui parle dels seus mèrits, la seua trajectòria ha estat reconeguda amb un munt de premis.
L’any 2023, aprofitant l’aparició del dietari Personal i transferible, em vaig capbussar en els seus dietaris i vaig llegir també l’anterior, Les hores guanyades (1983), i aquest mes de maig el que és el seu tercer dietari: Punxa de temps, editat per Empúries.
Són, els tres, llibres extensos, de lectura àgil i amena, que en cap moment decau. En cap gènere literari com en el dietarisme el temps marca el ritme de l’escriptura. El pas de les hores, de la llum, tot allò inesperat que altera la nostra rutina, la nostra vida és la matèria de la qual es nodrix el gènere.
Raimon ha deixat escrit que tenia l’objectiu d’escriure un dietari de la dècada dels huitanta del segle passat, un moment en què intenta deixar enrere la imatge de cantant protesta que té el públic d’ell i oferir-ne una altra. És una etapa de grans canvis en la indústria musical i dels gustos de la gent. És un temps plens de dubte per a l’autor. He fet números i, almenys, encara li’n quedaria un altre volum per a publicar. Personalment, frise per llegir-lo.
En Punxa de temps trobem el creador, vull dir el poeta i el compositor de cançons preocupat per bona part de la seua obra. L’intèrpret que s’inventa cada dia la possibilitat de sobreviure sense haver de trair-se, se sent sovint incomprés, una qüestió que el porta a sospesar una vegada i una altra la idea de deixar-ho córrer. Trobem el lector d’assaig i poesia, de periòdics, un home crític i amb una gran curiositat intel·lectual. L’amic dels seus amics que gaudix de les seues trobades i amb la conversa intel·ligent.
Exigència, coherència i perseverança són els cognoms que més s’adiuen a Raimon.
Hi ha en el dietari la part humana, la part tràgica de la vida, el fill que assistix al deteriorament físic i mental de la seua mare que acabarà morint. L’home enamorat que ha convertit l’estimada en el pilar sobre el qual se sosté la seua existència i que, de colp i volta, es troba davant de la possibilitat de perdre-la per a sempre per culpa d’una greu i cruel malaltia. La mort d’un gran amic i gran escriptor, Salvador Espriu.
Hi trobem reflexions, alegries, preocupacions, tristesa en les més de cinc-centes pàgines del llibre, i també paisatges naturals i urbans. En aquest dietari més que en els altres dos, Raimon es recrea en alguns moments en el paisatge i el clima, en la bellesa sublim, ja siga a Xàbia o al bell mig del desert d’Algèria. Hi ha les ciutats: Barcelona, Roma, París, València, Sueca, Madrid, Xàtiva i Xàbia.
Escriu i reflexiona sobre música i la indústria musical, sobre literatura, escultura, pintura, sobre la situació política catalana, valenciana, espanyola, italiana i mundial.
Raimon ha estat un personatge privilegiat, ha tingut grans amics, que com ell mateix han estat protagonistes d’un temps i d’un país.
En Punxa de temps hi ha l’home Ramon Pelegero Sanchis i el seu personatge Raimon, amb els seus dubtes i les seues obsessions.
Soc de l’opinió que l’aparició de Raimon ha estat una de les millors coses que li ha passat al País Valencià durant el segle XX, junt amb Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Manuel Sanchis Guarner.
