‘Teuladins’

MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.

Feia anys que l’escriptor de Massamagrell (Horta Nord) Agustí Peiró no ens oferia un nou treball literari. Havia aparegut en l’escena narrativa en la segona meitat de la dècada dels noranta del segle passat amb dues novel·les: L’escriptor infinit (1996) i L’home tranquil (1999), una narració per a infants: Xuxi, el gos rialler (1997), amb la qual va obtindre el I Premi de Narrativa Infantil Vila de Puçol i després continuà amb els llibres d’assaig, com ara Ésser i moral (2002), Diccionari personal (2005), els llibres d’aforismes Temps moderns (2004) i Tot està permés (2007), o els llibres de reflexió filosòfica Primeres propostes (2009), Segones propostes (2011) i Terceres propostes (2013), així com un petit recull de poemes publicat en una separata de la desapareguda revista L’Aljamia, Essència (1997).

Després d’un temps de reflexió i silenci torna a les llibreries de la mà de l’editorial Neopàtria, amb un recull de 70 haikus sota el títol de Teuladins.

El teuladí, que en algunes comarques anomenen pardal viler, vilero, o teulader, és un petit ocell que viu entre els humans des de l’Edat de Bronze i que ara, degut al canvi d’hàbits dels humans, la contaminació, els pesticides, les espècies invasores, etc, es veu en perill de desaparició. Durant dècades els teuladins han format part del paisatge dels nostres pobles. Ells eren els animals no domesticats més nombrosos que compartien el mateix espai que nosaltres.

Agustí Peiró que és un home solitari, que recorre amb pas lent els carrers i camins del seu poble observant allò que els altres no veuen, que ha anat atrapant amb el seu esguard els moviments d’una realitat paral·lela a la dels humans, la dels éssers vius que conviuen amb nosaltres i sovint s’alimenten d’allò que nosaltres llancem, demostrant-nos que la vida sempre s’acaba obrint pas fins i tot entre l’asfalt.

Peiró, com un fotògraf de la paraula, atrapa en 17 síl·labes, les que marca el haiku, un moviment, un moment que li provoca una sensació i el convertix en una petita instantània de mots.

Obri el llibre amb un haiku que és un cant a la vida: «Entre les lloses / del balcó, una herbeta / trau ull», un cant a eixa manera tan tossuda i imaginativa que té la vida d’obrir-se pas a pesar dels esculls amb els quals ensopega. El paisatge que ens mostra Peiró és aquell on allò urbà i rural es barregen.

I pel camí anem trobant tudons, merles, garses, falziots, gavines, granotes, gats, teuladins, molt pocs humans apareixen en els seus poemes, encara que l’autor n’està envoltat: «Passen dos dones,/ carret de compra l’una, / andador l’altra». Éssers vius que acompanyen la seua soledat, que el divertixen, que l’acompanyen i l’inspiren. També escriu sobre els moviments de l’oratge, el vent, la pluja… «Temporal tancat. / Fins els fils d’un estenedor / degotegen».

És l’home que bada i que manté una lluita silenciosa contra el discurs oficial, aquell que ens diu que no hem de parar-nos, que hem d’estar sempre fent alguna cosa, que no hem d’estar pendents de detalls que res ens importen. És l’individu que reivindica la vida i ho fa de la millor manera que sap, a través de la literatura. Teuladins ens oferix la composició d’un espai, d’un temps i d’unes emocions a través de petites peces d’un gran trencaclosques.

En Teuladins hi ha la vida, però també la mort: «Un teuladí mort / en un carrer: vivia / tan a prop nostre!». Vivia, així en passat, prompte seran passat, perquè els teuladins víctimes de la nostra ceguesa estan a prop de desaparéixer dels nostres pobles. Sort que encara hi ha qui, com Agustí Peiró, sap gaudir i reivindicar la seua bellesa.