‘Estelles sota les ungles’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
El sociòleg, assagista i poeta de la ciutat de Castelló de la Plana Josep J. Conill ha publicat aquest mes de febrer un recull d’aforismes, dins de l’editorial Afers, agrupats sota el títol Estelles sota les ungles.
Un, com a espectador del moviment lector, té la sensació que en aquest país els aforismes se citen més que es lligen, convertint d’aquesta manera l’edició de reculls en un risc empresarial. Per aquesta i per altres raons, com ara l’important aposta per la qualitat, és d’agrair la tasca que fa l’editorial Afers.
Les estelles en el cos incomoden, torturen i ens obliguen d’una manera o altra a actuar per tal d’apaivagar el dolor que ens causen. Les estelles de Josep J. Conill són clarament metafòriques, però no per això inofensives, són situacions i idees que l’han incomodat intel·lectualment, i contra les quals s’ha vist obligat a plantejar una estratègia per a construir una resposta o un contraatac.
L’aforisme per a Josep J. Conill és una invitació a eixir de la nostra zona de confort i enfrontar-nos amb intel·ligència a una realitat que no ens agrada i ens deixa sovint perplexos. No trobarem en Estelles sota les ungles un autor complaent i complagut, sinó un escriptor amb ganes d’alterar la comoditat del lector, de llançar obusos per tal de sacsejar els fonaments sobre els quals s’han construït les grans veritats que sostenen els discursos socials.
La seua és una posició de crítica permanent, una aposta per l’heterodòxia davant d’un món que tendix a santificar els dogmes.
Josep J Conill és un escriptor que domina a la perfecció la claredat expositiva, els jocs del llenguatge, que modela amb traça la intensitat àcida de l’humor, del sarcasme i de la ironia, acoblant-los als seus interessos. Sap jugar amb l’energia del lirisme i és conscient que un aforisme que no encerta en la diana és una excrescència del tedi.
En Estelles sota les ungles trobem vertaderes troballes poètiques: «La justícia poètica, que poques vegades s’aplica als poetes!»; acudits: «El botxí humanista, partidari de l’execució personalitzada»; drama: «Per què hauria de tenir la història un desenllaç feliç si tots aquells que la protagonitzen tenen un destí irremeiablement tràgic?»; l’estocada verbal: «L’esperit olímpic és la variant biopolítica de la comunió nacionalista»; el sarcasme: «Gent que porten dins un llibre imprès, però no es rebaixen a manuscriure’l»; jocs del llenguatge: «Plaer amagat és plaer cobejat».
Un llibre que, si volem dormir tranquil·lament, no podem tindre en la tauleta de nit, sinó en aquell espai que ens reservem per a la reflexió. Que no en tenen cap? Doncs eixe és el seu problema.
