‘La cançó del riu’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
L’escriptora de Millars (la Canal de Navarrés) M. Carmen Sáez Lorente ha publicat enguany, en Olé libros, un recull de narracions breus sota el títol La cançó del riu. Un volum que reunix dènou contes i que l’autora ha dividit en tres apartats, Nosaltres, Fràgils i Els dissidents, més el relat Els dies verds que fa de pòrtic i que és tota una declaració d’estima a la seua mare. Els contes van acompanyats per un pròleg del que fora líder del grup musical Naia, Josep Alemany, que arriba a afirmar: «En llegir els primers relats de M. Carmen Sáez Lorente, ja els meus pensaments viatjaven a la narrativa, als estils i les formes literàries de Mercè Rodoreda», i en la contraportada per un text en forma d’epíleg de l’escriptora Mar Busquets-Mataix que diu: «El seu estil, com una veu que ens parla a l’oïda, de seguida ens sembla familiar i proper i ens obre els sentits cap a altres realitats».
Trobe en La cançó del riu una autora amb una bona capacitat per a crear i recrear escenaris i personatges. Personatges d’extracció humil que s’enfronten a una realitat dura, de vegades complexa i on no els resta una altra que sobreposar-se als colps brutals de la realitat familiar, social i històrica en què estan atrapats. Personatges que s’enfronten de maneres diferents a aquesta realitat i que s’inventen de maneres diverses allò que el poeta va dir «la possibilitat de sobreviure», de sobreposar-se i continuar el camí. Per a ells, la vida és, com per al poeta castellà Jorge Manrique, un riu i en els diferents trams del seu recorregut ens oferix una tonada diferent. M. Carmen Sáez Lorente descriu aquests personatges en un moment complicat de la seua vida, l’escenari, el paisatge sobre el qual es mouen, els antecedents, traços de la seua psicologia, i ens planteja una història amb un final en el qual sovint ens sorprén, per la seua violència o perquè la casualitat apareix quan ja no quedava un bri d’esperança.
Carmen Saéz Lorente utilitza un llenguatge àgil i diàfan que es fa de llegir. Trobem lirisme, però un lirisme contingut i sempre al servei del relat. No hi ha cap de les narracions que distorsione, que desequilibre el conjunt. Potser l’autora, per tal d’evitar-ho, l’ha organitzat en els diversos apartats dels quals parlava en un principi. Encara que n’he trobat alguns, com ara Tot esperant la matinada, que m’han deixat molt bon gust de boca.
També he d’afegir que la lectura de la primera part, Nosaltres, m’ha fet pensar que em trobava, més que davant d’un llibre de relats, davant d’una novel·la fragmentada, però aquesta idea s’ha diluït en encetar el segon apartat, Fràgils.
Així i tot, a pesar del canvi d’escenari i del temps en què transcorren les narracions, trobe que hi ha un fil invisible que les lliga totes, potser el to que té el llibre o la mirada de l’autora, realista i plena de tendresa alhora.
