‘D’un silenci antic i molt llarg’

MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.

En setembre de l’any 2005 va caure en les meues mans l’original que uns mesos més tard seria la primera novel·la d’Urbà Lozano, La màquina ronca, ja aleshores vaig tindre la sensació de trobar-me davant d’un narrador amb un gran potencial per desenvolupar i al qual el temps acabaria convertint en un dels novel·listes valencians de la seua generació més sòlids.

Al llarg de més de quinze anys he anat seguint amb interés la seua carrera. Fins ara ens ha oferit sis novel·les que s’han publicat avalades totes amb un premi de prestigi i que venien a corroborar aquella primera impressió meua. La darrera que ha lliurat a impremta ha aconseguit, des del meu humil punt de vista, un nivell de qualitat més que remarcable.

Urbà Lozano és un narrador elegant, però no per això contundent quan cal, a qui li agrada construir-se el seu propi model de llengua, i a qui no li cauen els anells en enriquir-lo amb localismes, modismes, frases fetes… Amb el pas del temps, s’ha convertit en un artesà de la narració molt eficaç, que construïx amb ofici una sòlida estructura interna perquè l’edifici del relat no se’n ressenta.

És un magnífic creador de personatges de diversa índole i sempre versemblants. Té una gran capacitat per a crear escenes i per a la descripció d’escenaris, ja siguen urbans o rurals.

És un escriptor ben documentat, amb una idea clara del que vol transmetre al lector, i no és d’aquells que cauen, ebris de saviesa, en el parany de no controlar la dosi d’informació que oferix al lector, i l’embafen amb dades.

En la seua darrera novel·la, el títol de la qual és un vers d’una coneguda cançó de Raimon, D’un silenci antic i molt llarg (Bromera, 2023), ens conta la història de dues nissagues familiars d’Alginet.

Dues trames argumentals en què la veu narrativa, en cada capítol, se centra en un personatge diferent. La narració arranca amb l’esclat de la guerra civil espanyola l’estiu del 1936, però cobrix el segle XX i les dues primeres dècades del XXI, més de cent anys en què es produïxen gran canvis socials, polítics, econòmics… i es passa d’una societat agrària i caciquil a una altra de serveis i globalitzada.

Una centúria convulsa, violenta, en la qual els personatges s’enfronten amb més o menys fortuna a l’objectiu de sobreviure i ascendir, si pot ser, en l’escala social. Cada personatge té una visió dels esdeveniments que a Urbà Lozano no li ha importat contraposar perquè el lector jutge i traga les seues conclusions.

La mirada de l’autor sobre el segle és dura i va més enllà del relat, una mirada lúcida, valenta, argumentada, amb moments en els quals fa un retrat sense embuts de les diverses classes socials i els canvis que es van produint.

D’un silenci antic i molt llarg va obtindre el Premi de Narrativa Antoni Bru-Ciutat d’Elx.

Una novel·la atractiva, que estic convençut que no deixarà cap lector indiferent.