‘Camins que el temps no esborra’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
Amb el seu tercer dietari, Camins que el temps no esborra (Editorial Afers), el poeta, assagista i traductor de Godella (Horta Nord) Vicent Alonso ha obtingut enguany el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la modalitat d’assaig.
Camins que el temps no esborra recull les anotacions que Vicent Alonso va fer des de gener del 2006 fins a finals de desembre del 2008. Un període important en la vida de l’autor, ja que el curs 2007-2008 es va jubilar com a professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, un fet que va viure entre el dubte, el desconcert i la resignació. També són anys en què es troba immers en la traducció dels tres volums dels Assaigs, més el Diari de Viatge, de Montaigne. Alonso dona l’oportunitat al lector de deixar-lo entrar en el taller del traductor i d’assistir al diàleg intens, que manté amb l’obra del Perigordià, i que el porta a dialogar de pas amb els clàssics que són citats en les pàgines dels Assaigs. També són els anys en què el desaparegut poeta Antonio Cabrera està traduint part de l’obra poètica d’Alonso al castellà, i el veiem en el doble paper de traductor i traduït.
Vicent Alonso se’ns revela com un traductor obert als consells i comentaris que li van arribant per part dels lectors i pren nota per a possibles segones edicions.
Trobem l’Alonso viatger, aquell que viatja pel país i el que ho fa per l’estranger. Viatges de plaer o viatges de treball en els quals sempre hi ha un moment per a la literatura i la reflexió. Hi ha la seua vida privada, el seu món íntim entre les cases del Tancat de l’Alter i la de Xodos, les relacions amb la família, la figura de Lola, que és en els darrers anys de la seua vida i que és també una mostra del possible futur que ens espera. La companya, la mare, el germà, els fills i el pare, gran aficionat al teatre i sempre un referent per a l’autor. Hi ha la relació amb el món de la crítica de la qual ell forma part i amb el seu editor.
Com en els dos anteriors dietaris, Trajecte circular (2003) i Sobre una neu invisible (2015), hi ha una conversa permanent de caire intel·lectual amb altres escriptors, com ara Albert Camus, però també del país més joves, com Manuel Baixauli, Xavi Sarrià o Ramon Guillem.
Escriu sobre el paisatge rural o urbà amb què es troba, sobre l’oratge, l’amistat, la gastronomia, les il·lusions i allò que sempre les acompanya: el desengany, així com sobre el batec de l’actualitat.
Hi ha qui diu que un dietari és un viatge; altres que si és l’obsessió per atrapar el temps deixant constància del nostre pas per la vida. El temps és un pastor que porta les nostres vivències al camp del no-res i de l’oblit. Només la literatura, aliada amb la memòria, traça camins que el temps no esborrarà immediatament.
