Abstenir-se de contribuir

FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa.

Voler abastar la independència catalana a través de la legalitat espanyola és i serà missió impossible, si no s’operen uns canvis inesperats contra la pretensió castellana de fer del seu estat artificial una nació. No ens n’hem adonat encara que la seva «nació» s’ha de fer sobre el cadàver de la nostra?

La legalitat espanyola actual deriva de les lleis franquistes imposades per la dictadura del 18 de juliol de 1936. Em diuen que aquesta va ser superada a partir de la Constitució de 1978 i jo us diré que no va ser superada, sinó que va ser convalidada, acceptada, indultada i beneïda per la llei d’Amnistia d’octubre de 1977, que significà el punt i final per a qualsevol persecució judicial contra els crims de la dictadura. A canvi, també van poder sortir de la presó alguns activistes antifranquistes, els quals no s’havien pogut presentar a les primeres eleccions generals després de la guerra.

Hem pogut comprovar com a partir de l’article 155 de la present constitució qualsevol via per exercir el dret d’autodeterminació (principi fonamental dels drets humans destinats a evitar guerres imperialistes i de descolonització) queda barrada i reprimida. Després, el codi penal contribueix a la subsegüent repressió a través de les figures de sedició, rebel·lió, desobediència o qualsevol altre acte de resistència contra el poder foraster imposat a través de la força militar, policial, “constitucional”.

Aquí, la por generalitzada pels anys de la dictadura franquista van servir per mantenir ferms els principis d’unitat del poder estatal i la seva acceptació per la majoria que s’identifica amb l’espanyolitat. Autonomia i una certa democratització dels poders públics van ser les contrapartides guanyades per una oposició molt feble, il·lusionada amb el pluripartidisme i no tant amb el plurinacionalisme consubstancial, històricament, al fet hispà. La forma d’estat unitària és tan volguda, a Espanya, pels reaccionaris com per les diferents games de les esquerres.

Una constitució que la van fer unes corts que no s’havien convocat prèviament com a corts constituents, no s’havia dit en absolut que aquesta seria la seva funció. Aquestes corts podien fer qualsevol cosa excepte una carta magna, per la importància transcendental que aquesta feina implica.

Unes eleccions a les quals no va poder concórrer cap partit republicà d’entre les 108 candidatures que hi participaren. Un senat on es van encabir 41 membres per designació reial, nomenats entre els personatges de la dreta fins a l’esquerra. A cap d’aquests darrers, esquerrans, no els va grinyolar la sensibilitat democràtica i van acceptar la col·locació. D’aquests comicis van quedar exempts, sense poder votar ni ser votats, els milers d’exiliats i els seus descendents que vivien a l’estranger des de l’èxode de 1939.

Vet aquí la legitimitat de la Constitució de 1978 i el sistema polític que d’ella penja. Si a això afegim que les eleccions més importants es fan per llista tancada i barrada, concedint el poder omnímode als partits per incloure i situar els candidats que després els electors trien a «tots o cap», ens n’adonem com la dictadura franquista va saber evolucionar i transformar-se en una partitocràcia fàcil de manegar per les elits del poder (econòmic, intel·lectual, mediàtic) de manera que aquella «transició» de la qual es vanten no fou més que una «transacció» de poder, imposant els mètodes de la manipulació de les masses a través dels mitjans de comunicació i l’ensenyament domesticador. La força bruta, la força de les revoltes romàntiques ja no té sentit, prou que ho va entendre ETA, i la repressió es fa quirúrgicament aïllant els individus més díscols. La partitocràcia té, a més, un efecte pervers: el de prostituir la voluntat de la majoria. Així, recentment a Barcelona la llista més votada no ha proporcionat el candidat a l’alcaldia. Això no hauria passat en temps de la darrera república ni passa en països amb sistemes democràtics més decents. Perquè, aquí, els vots són dels partits, i no pas de les persones a qui tu creus que votes. Per ser inclòs a les llistes has de passar el sedàs dels responsables d’organització, autèntics dictadors de les «empreses polítiques» avalades pels teus vots.

Hi ha manera possible de superar aquestes aberracions, que consolidem votant aquestes oligarquies partidistes? No, a Espanya no, perquè el sistema és fort i es perpetua amb la seva artificial panòplia de partits on la minoria dominant s’inventa nous partits o els destrueix a conveniència, per simular diverses alternatives, diverses arts de pesca per capturar el vot dels il·lusos. Una gran gama de productes polítics al gust del consumidor, amb l’únic objectiu d’exercir càrrecs, mentre se simula un cert bipartidisme a l’americana o el torn pacífic en el poder segons el disseny d’Antonio Cànoves del Castillo, «el monstre».

Llavors, és convenient participar a les eleccions generals si un hom no es considera un espanyolet? Les paperetes de vot dipositades alimenten el règim del 78 i tendeixen a eternitzar-lo, perquè cap de les oposicions que garlen en el púlpit del Congrés o del Senat no diu mai RES sobre els fonaments podrits d’aital sistema polític, no es critica, no es fereix, no es plantegen alternatives, tothom, fins els més agosarats, entomen i acaten, potser perquè ignoren? Potser ningú es planteja que el rei va nu? O és que no gosen posar el picarol al gat? Suposo que deu ser ignorància, és el que transpira la «classe política» espanyola en general, també la catalana, només cal tenir la mala sort d’escoltar-los (horrible expressió «classe política», que denota l’existència d’un estament especial de gent que es dedica a una cosa que hauria de ser en mans de tots, però que monopolitzen els partits i creen aquest estament de privilegiats).

Els partits autoconsiderats d’esquerra  criden a contrarestar els rivals apel·lant al «perill» de l’extrema dreta. Aquesta, es nodreix de l’embòlia postimperial representada pel «nacionalisme» genocida espanyol  afermat en un anticatalanisme fonamental i patològic, autèntic complex d’inferioritat de l’elit nascuda a Atapuerca. Amb total irresponsabilitat obren les portes a l’emigració il·legal d’africans, asiàtics i americans tot pensant que forniran els buits que la nostra demografia deixa en l’economia, i acaben sent un problema de convivència, d’ordre públic, dels sistemes d’educació, de falta d’adaptació cultural i de guetització. Davant d’això la població civil es dreça, s’organitza i mira d’arranjar allò que els polítics no volen fer per mandra, incompetència o excés d’idees buides i gratuïtes.

Per a aquell que pensa que la política oficial no li arreglarà cap problema fonamental, perquè no existeix una autèntica capacitat de trasbals ni cap voluntat efectiva de reforma, per a aquests ciutadans votar no té gaire sentit, és com pagar un impost revolucionari per poder seguir existint i prou, és referendar càndidament la faç més moderna de l’imperialisme castellà, exercit tradicionalment per la força de les armes i de les seves lleis, com s’ha pogut comprovar descaradament d’ençà l’1 d’octubre de 2017, amb l’actuació magistral dels serveis secrets estatals en els atemptats d’agost d’aquell mateix any a Barcelona: el recurs a la calç viva i la utilització d’assassins és una especialitat dels governs espanyols de sempre.

No anar a votar és no arrenglerar-se amb la imposició espanyola, és contribuir a la seva implosió pel fet que mai no ha sabut entendre el caràcter plurinacional implícit en la naturalesa dels pobles ibèrics. No votar és desertar de l’error, trair els traïdors, plantar-se, per un cop, davant d’una broma que ja dura massa dècades. Mentrestant, si volen, que assagin altres formes d’organització i de convivència, que mentre no ho facin nosaltres estudiarem la manera més resolutiva de confrontar-los, d’erosionar i de destruir la presó de pobles que sempre ha estat l’Espanya castellana, ara encastellada en una constitució ridícula, absurda, no homologable en cap país civilitzat on, per exemple, contempla que el rei no és responsable davant les lleis pels actes que cometi… ni si li rota assassinar la seva dona. Ho diu l’article 56.3. Algú ho ha llegit? Algú ho ha entès? Segurament solament aquells que queden protegits per aquesta mena d’engalipades magnes.