‘El bes de l’aigua’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
L’editorial valenciana Edicions del Bullent ha complit quaranta anys. Quatre dècades que els seus responsables han volgut celebrar amb la reedició d’obres del seu catàleg que consideren emblemàtiques, entre les quals destaca la novel·la d’Elvira Cambrils El bes de l’aigua. Aquesta oportunitat de reedició ha estat aprofitada per l’escriptora de Pego (Marina Alta) per a revisar a fons la novel·la sense alterar-ne l’estructura, el to narratiu, els personatges i les diverses trames. Elvira Cambrils ha polit el llenguatge emprat en la primera edició i els personatges històrics, abans ocults sota noms falsos, els ha fet aparéixer amb el seu nom real.
El bes de l’aigua, tretze anys després de la seua primera edició, continua mantenint tota la seua força i l’interés d’aleshores, potser pel to honest, terriblement humà, que ha emprat l’autora. Potser perquè tendim a estimar els herois anònims, els individus que entre la multitud somnolenta desperten, veuen els desequilibris socials i les injustícies generades per un poder avariciós, depredador i cruel i decidixen combatre’ls amb les armes que tenen al seu abast: la paraula, l’actitud, el compromís, la solidaritat.
Elvira Cambrils es posa en la pell d’una escriptora actual, que recupera personatges i moments dels anys trenta del segle xx a Uixola, un poble de la Marina Alta, clar transsumpte de Pego.
L’escriptora busca informació sobre un personatge en concret, l’escriptora feminista Maria Cambrils, però cap ésser humà no és una illa i acaba parlant-nos de tota una galeria de personatges, que com a fills del temps que els ha tocat viure la porten als esdeveniments que van passar a Uixola durant el període republicà.
Paral·lelament, anirem descobrint diversos aspectes biogràfics del personatge que porta la veu narrativa, una dona que es veu obligada a sotmetre’s a una intervenció quirúrgica, que patix una depressió postoperatòria, que es queixa de la desmemòria de la societat, que reflexiona sobre les relacions amoroses, que s’interessa pel feminisme i la seua història. Una dona que es preocupa i pren una actitud valenta davant de l’avarícia dels depredadors immobiliaris que amenacen el territori.
Hi ha el paisatge urbà en el qual el paisanatge ocupa l’espai central. El paisatge natural amenaçat és descrit amb una gran càrrega lírica. Un paisatge l’atmosfera del qual és solcada per les orenetes, amb el seu vol incessant, incapaces d’alterar cap dels esdeveniments. Volen i en passar sobre els bassals d’aigua clara, amb el seu bec, pareix que besen la superfície de l’aigua.
Una novel·la coral, en dos espais temporals allunyats en el temps, però amb una cosa en comú, la necessitat d’estar alerta davant d’aquells que treballen a favor del descrèdit de la política, de l’afebliment de la democràcia i de convertir els drets aconseguits per la ciutadania en paper mullat.
Elvira Cambrils, com la mateixa protagonista, escriu contra la mort, contra l’oblit i a favor de tots aquells que aspiren o han aspirat a una societat més lliure, justa, culta, igualitària i feliç.
