‘Tríptic del meu cos’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
Francis Bacon fou un pintor figuratiu irlandés amb un estil molt personal. Influenciat per Edvard Munch, Van Gogh i Francisco de Goya, ha sabut plasmar com cap altre l’angoixa vital de l’ésser humà. Un pintor que és capaç de traçar el plànol de l’espai on s’oculten les ferides artrítiques de l’ànima dels personatges retratats. L’univers de Francis Bacon li servix com a referent al poeta mataroní Joan Carles Gonzàlez Pujalte, un home amb forts vincles amb el món de les arts plàstiques, per a executar un exercici estètic, tres imatges de la seua pròpia figura només il·luminada per un raig de llum, a través d’una col·lecció de poemes encapçalada per un llarg i explícit títol: Tríptic del meu cos al llit sota una bombeta d’escassa potència (Onada edicions, 2023), amb la qual va obtindre el XXVI Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol.
Cada part del seu tríptic té una mirada diferent, còncava, convexa i plana. A partir d’ací, l’autor empra una poètica introspectiva per a fer inventari del temps transcorregut, dels colps rebuts, de les ferides mal cicatritzades, per a reflexionar i acabar acceptant-se i assumir els errors comesos.
Cada part del tríptic, format per apartats de diferent extensió, cinc poemes el primer, nou el segon i tretze el tercer, se centra en diverses qüestions que preocupen l’autor. Així, en el primer ens parla de la misericòrdia, una paraula que en aquests temps hem deixat arraconada i omplint-se de pols, la justícia, el castic i la revenja. El sacrifici i l’autoconservació, en la segona part. I per últim, la mitologia d’un relat, el propi que ha estat deformat a consciència, perquè és ple de silencis que l’autor ha pactat amb ell mateix per tal de no quedar nu i exposat davant la mirada irònica i reptadora del lector. Exposar-se nu és un exercici de risc que ens fa vulnerables i que ens pot arrossegar a l’abisme tenebrós de la bogeria.
La poètica de Gonzàlez Pujalte és profundament humana i amb ella fa recompte de les febleses i les misèries. No és aquest un llibre optimista, encara que hi trobem llum i esperança. Tampoc és pessimista. És realista, d’un realisme íntim.
El seu cos descansa sobre el llit, però la ment no. El poeta, des d’aquesta posició relaxada, pensa, evoca, reflexiona, crea imatges suggerents, recorda i per tant recrea, literaturitza el passat i, encara que resta aparentment immòbil sota els febles rajos d’una bombeta, busca la llum que visualitze la seua veritat, una veritat que potser no li agrada però que necessita conéixer i assumir per tal de derrotar tots els dimonis que el perseguixen i el turmenten.
Sap que en cada bugada ha perdut un llençol, que el caminar li ha produït nafres en els peus, però és conscient que per a continuar el camí en plena maduresa el millor remei és carregar amb alegria al muscle el sac de les derrotes.
