Bwana Sánchez

Acabem de veure un altre espectacle depriment. El president de la Generalitat ha estat supervisat per l’ambaixador espanyol en una entrevista amb un dirigent parlamentari. Per la seva banda, el president colombià, després d’anuncis gloriosos de la part catalana, amb una molt pobre excusa, ha suspès l’entrevista que havien de mantenir amb Pere Aragonés. Sospito que inspirat per l’ambaixada espanyola.

A mi el tema de la bandera a la taula que acompanyava l’entrevista amb el dirigent parlamentari m’amoïna poc. Penosa, això sí, la mida de la bandera catalana. Podrien haver-hi posat un pin. No deixa de ser inevitable que la bandera espanyola ens acompanyi. Per molt que vulguem viure en el metavers de la república catalana, som a l’Estat espanyol. Podem fer molta comèdia, però el nostre passaport és espanyol. Pere Aragonés, com jo, quan sortim a l’exterior l’ambaixada que ens avala i a la que hem de recórrer si tenim un problema, és l’espanyola. Inevitable, per molt que reivindiquem la república catalana verda, sostenible, feminista, etc.

El que m’ha agradat menys és veure-hi el president sota l’atenta mirada i l’explícita orella de l’ambaixador espanyol en una entrevista amb un polític colombià de segona fila.

El Govern ha volgut treure pit d’aquesta gira i mostrar el paper i la influència de Catalunya al món, que, malauradament, no hi té. Una visita d’estadista català per Amèrica Llatina. Sap greu. A paper meu, per visitar alcaldes d’Amèrica Llatina no ha d’anar-hi el president de la Generalitat.

Hi ha plogut molt, però les nostres terres ara estan seques, han patit molt. Catalunya no és ara més que una autonomia de les 16 autonomies de règim comú, excloc al País Basc, que menja a part i que saben bastant més que nosaltres com s’ha de gestionar Espanya.

Una autonomia de règim comú, castigada per les seves vel·leïtats independentistes, i amb un president que per anar a fer pipí ha de demanar permís. Quan jo era petit, a l’escola, calia aixecar la mà per poder anar-hi. Des que el president Mas va ser proscrit per Mariano Rajoy, no som res, políticament, a l’exterior. D’aleshores ençà, el president ha de demanar la vènia o quedar-se a casa.

Fa uns quants anys, el president Pujol sortia a l’exterior i era rebut i considerat com un estadista. Segur que vivíem en un núvol, una altra realitat virtual, però la realitat d’aleshores era que per aprovar un pressupost, el govern espanyol havia de negociar molt, els vots no eren gratis, com ara. Bé, gratis no, a canvi de fum.

Ara ERC vol copiar a CiU, però dient que ells no són com CiU, no són burgesos, etc. Jo resumiria la cosa dient que hi ha llestos d’esquerres i llestos de dretes, i ximples d’esquerres i ximples de dretes. El problema no és ser d’esquerres o dretes, és estar capacitat o no. Si em féssiu triar, sempre escolliria un preparat i honrat, de dretes o d’esquerres. Triar un ximple perquè és dels meus és estúpid.

Quan es donen els vots, han de servir per a alguna cosa. O potser sí que van servir per a alguna cosa i no ho sabem. Vaig al president d’ERC amb un discurs més prop de la mare Teresa de Calcuta que d’un independentista català. Vol una península sense fronteres, tots germans? Que vagi a convèncer als portuguesos.

Com he començat, depriment. No veig sortida amb aquesta política de submissió. Si això comportés que la nostra vida fos una mica millor, però no. Paguem més impostos que cap altre súbdit de sa majestat i tenim menys drets. La nostra llengua és atacada dins i fora de les fronteres de l’estat sota la batuta del president espanyol.

L’altre dia Albert Botran va ser expulsat de la tribuna del Congrés per parlar català. Podrien fer el mateix els diputats de Junts, PDeCAT i ERC? Estaria bé que si no poden explicar-se en català, votessin contra el govern espanyol, sempre. Potser s’ho rumiarien i potser retornarien una mica de dignitat als catalans.