‘El llibreter Mendel i altres relats’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
L’assagista i escriptor del Castell de Guadalest (Marina Baixa) Enric Balaguer Pascual ha publicat, en l’editorial Neopàtria, una col·lecció de dènou narracions breus sota el títol El llibreter Mendel i altres relats.
Enric Balaguer és un escriptor a qui li interessa d’allò més la literatura anomenada del jo, de l’experiència personal. L’any 2009, després d’haver obtingut el Premi Rovira i Virgili, publicà el dietari La casa que vull.
En El llibreter Mendel i altres relats ens oferix petites narracions que ens parlen del seu univers personal. La seua mirada d’home madur i meridional retrata figures amb els seus problemes i conflictes vitals, així com diversos racons d’un paisatge petit i tendre, les terres de la vall del riu Guadalest amenaçat per l’urbanicidi que plana sobre bona part del litoral valencià.
Hi ha una fita que marca la gènesi d’aquest volum: la mort de la mare i el sentiment d’orfandat que naix en l’autor. La por al buit, a l’absència i a l’oblit immens que deixa la mort el rebel·la i el mou a escriure. També hi trobem clars homenatges a alguns dels seus escriptors predilectes, com ara Carl G. Jung, Stefan Zweig o Amos Oz, no oblidem que la lectura és vida i que a través dels llibres viatgem, estimem, evoquem, sentim…
Obrin i tanquen el llibre dos relats, El congrés. El viatge I i El llibreter Mendel. El viatge II. El professor, que endevinem que és el mateix Enric Balaguer, ha exposat durant un congrés una comunicació sobre el que anomena el poeta-alquimista, un enfant terrible de les lletres, però un home encantador, divertit i humil. Camina per Barcelona en direcció a una estació de tren, i ho fa cavil·lant sobre l’obra i figura del poeta-alquimista, i sobre la posició que adopten els diversos personatges que han estudiat la seua obra. Mira el món que l’envolta, arriba al seu destí i troba que les idees continuen viatjant i l’empenyen d’alguna manera a escriure.
En el darrer conte, el professor ha decidit quedar-se a la ciutat de Barcelona, durant la seua estada es veu atrapat per un seguit de pensaments sobre el futur i present de la llengua, sobre la lectura i la necessitat d’escriure, de fixar un univers propi sobre el paper, o en la pantalla de l’ordinador. Aquests textos són el pòrtic d’entrada i eixida, i en bona mesura també la justificació, de tots els relats. Uns relats escrits amb ofici, estima i voluntat de ser llegits. Tenen força i amenitat. Tanca la narració i el llibre un paràgraf molt encertat: «Si els homes escriuen llibres, només és per poder unir-se als altres éssers humans més enllà del propi alè i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’implacable antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit». No cal afegir una línia més.
