‘Els inútils’

MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.

Andreu Sevilla és un d’aquells rara avis que apareixen molt de tant en tant i que venen a aportar a la literatura d’un país un color, una mirada, una perspectiva atrevida i diferent. És un home que valora la seua independència i llibertat creativa per damunt de tot, assumint els peatges que ha de pagar, la qual cosa l’ha portat a romandre durant més d’una dècada dins del món de l’autoedició. A pesar dels entrebancs que això li ha suposat, alguns dels seus llibres s’han vist reconeguts per la crítica i pels companys de gremi, com ara la seua primera novel·la, La penombra de la coloma, que va obtindre el prestigiós Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2011.

Amb la seua quarta novel·la, Els inútils, ha obtingut ex aequo el Premi Lletraferit i entra per primera vegada en el circuit de l’edició comercial, sense concessions i mantenint la mateixa posició i manera d’entendre el fet literari.

Els inútils (Llibres de la Drassana, València, 2022) és una narració de carretera, de carreteres i camins estrets, torturats i polsegosos de finals de la dècada dels cinquanta del segle passat, una carretera de l’Espanya trista, famolenca i bruta que bategava sota la bota del general Francisco Franco, Paca la culona per a la gran majoria dels personatges.

Andreu Sevilla dibuixa un itinerari sinuós per una geografia interior, una contrada sense especificar entre Castella i el País Valencià, al bell mig d’un estiu especialment tòrrid.

Un pare i un fill, després d’haver participat amb el seu camió en diverses tasques d’ajuda durant i després de la darrera riuada que ha patit la ciutat de València, decidixen atendre la demanda d’una viuda i recollir el cadàver del seu marit assassinat durant la guerra per tal de portar-lo al Valle de los Caídos. El dictador ha fet una crida perquè es traslladen a l’immens mausoleu que s’ha fet construir els cadàvers de les víctimes dels dos bàndols de la guerra civil.

Pel camí es trobaran amb tota una llarga galeria de personatges pintorescos, quan no esperpèntics, falangistes que patrullen per a evitar que cap roig puga ser soterrat al costat del cadàver del fundador de la Falange, guàrdies civils que fan la vista grossa, maquis que no han atés la crida a deixar de combatre, un grup itinerant de teatre, escriptors frustrats, esgarrats que fan de delators, dements, falangistes que no acaten la fusió de la Falange amb els tradicionalistes, un talp que ha viscut anys i panys ocult, il·luminats messiànics amb uns rituals més propis de l’Edat Mitjana que del segle XX… Una història d’un realisme brut, miserable, amb tints fellinians, el circ de la vida en plena quarantena feixista on res no és com aparenta ser.

Sota la màscara de cada personatge hi ha oculta una història truculenta que acabarà eixint a la superfície per tal d’enfrontar cadascun dels individus d’aquesta tragèdia a un destí del qual havien intentat fugir.

Els inútils és sobretot el retrat d’un país habitat per gent enfonsada en la derrota, un país d’oportunistes, carronyaires i perdedors que van fent la viu viu aprofitant la mínima escletxa que el règim deixa. Una societat marcada per l’odi, la por, l’ànsia de revenja i la cultura de la picaresca.

És, però, també el relat iniciàtic del jove Quel, qui va descobrint pel camí la mort, el sexe, l’amor, l’amistat, la traïció i tota una àmplia gama de misèries humanes.

Un relat intens on Andreu Sevilla deixa als seus personatges la possibilitat d’una darrera acció de valentia i d’esperança.