‘Pols a les sabates i petjades al cel’

MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.

La poeta i metgessa de la ciutat de Barcelona Fe Ferré ha obtingut, amb el llibre Pols a les sabates i petjades al cel, el VII Premi de Poesia Xavier Casp, un guardó que atorga l’Ajuntament de Carlet i que edita Editorial Neopàtria.

Fe Ferré, una dona amb arrels al poble de Cabacés (el Priorat), és una poeta que es donà a conéixer com a tal amb el llibre Alquímia d’aigua el 2010. A aquest títol li han seguit d’una manera regular, cada dos anys, d’altres com ara Alquímia de foc (2012), En clau de lluna (2014), Alquímia de paraules (2016), Camí de margarides (2018), Converses amb l’arbre de Júpiter (2021), Diàleg sense pentagrama (2021) i Dibuixos de sang i cel (2021).

Pols a les sabates i petjades al cel és una col·lecció de cinquanta-cinc poemes, en els quals, des d’una immensa estima per la vida, una gran coneixença de la psicologia i de les capacitats creatives de l’ésser humà, i una fabulosa passió per la natura, sovint emprada com a escenari i motiu dels seus poemes, l’autora reflexiona sobre el pas del temps, la memòria, el combat diari en diversos fronts que obrin en el nostre cos i en la nostra ment ferides. Ferides que la creació poètica fa possible cicatritzar fent nàixer flors de cada trau: «Jo tinc mal del món / i el vers tatua flors / per conjurar el dolor / i fer renàixer la vida».

El llibre té un pròleg de la també poeta Carme López Arias, qui arriba a definir l’obra de Ferré com: «Un doll entre filosofia i sentiments, entre intimitat i extraversió que afloren de la mà de la seua poesia que ens transporta al món de l’autora».

Pols a les sabates i petjades al cel està dividit en cinc apartats: Pregària inconclusa, Camins i dreceres, Flors a les ferides, Trànsits i Petjades al cel. Cadascun dels quals format per onze poemes de vers lliure.

Estem davant d’una poètica amb gotes d’existencialisme, marcada per l’humanisme i l’experiència vital de l’autora, una dona que mira, calla, observa, interpreta i recrea. Una poètica intimista, evocativa i de construcció constant d’un univers interior ric, acollidor.

Darrere del llibre hi ha la idea machadiana, vull dir de l’Antonio Machado dels Proverbios y cantares, del camí com a sinònim del viure, del sobreviure i del continuar avançant «el camí revelat per cada passa», d’ací partix que la vida és la pols que hem anat arreplegant a les sabates, l’experiència, així com la capacitat de l’ésser humà de reinterpretar amb imaginació i fantasia els jocs de la llum en el cel i el paisatge, les formes que dibuixa el vent en el cel.

Fe Ferré escriu sobre la força curativa de l’art, de la literatura, de la música, de la dansa. L’ésser humà és un animal inquiet, tafaner, que va fent camí i en avançar s’enceta la pell, obri ferides en el seu cos. Davant del dolor del cos i de l’ànima, la paraula, la recerca de la bellesa, la necessitat de respostes a les grans preguntes fan possible assolir una certa pau d’esperit que ens carrega de noves energies per a continuar batallant.