‘Mireia’

8 / desembre / 2022

MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.

La cinquena edició del Premi Lletraferit de Novel·la, que edita Llibres de la Drassana, aquest 2022 ha estat ex-aquo per a Els inútils, d’Andreu Sevilla, i Mireia, de Purificació Mascarell.

Avui escriuré sobre Mireia, que en el títol ens porta ecos del famós poema de Fréderic Mistral, una obra de l’escriptora i professora de la Universitat de València Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985).

Mireia és una novel·la breu, dividida en una petita introducció i cinc apartats subdividits en altres d’extensió curta, però concisos, que ens porten d’un temps i d’uns escenaris a altres: el segle XIX, Xàtiva, Paris… El segle XXI i, sobretot, Xàtiva, el casc urbà, la seua horta i el cementeri. Però també ens parla de personatges importants, com ara el neuròleg francés Jean-Martin Charcot (1825-1893), pare de la neurologia moderna i gran especialista en la histèria femenina, el premi Nobel i pare de la neurociència Santiago Ramón y Cajal (1852-1934), el pintor Josep Ribera (1591-1652) i els seus quadres, o Lluís Simarro Lacabra (1851-1921), que fou el primer professor universitari de psicologia de l’Estat Espanyol, un metge brillant i d’alguna manera oblidat, fill del malaguanyat pintor Ramon Simarro Oltra.

Lluís Simarro va conéixer Jean-Martin Charcot, va presenciar com treballava aquest i va assistir a alguna de les seues xarrades.

Mireia ha trobat uns escrits inèdits de Simarro i junt amb el professor que li porta la tesi doctoral els estudia alhora que mantenen una relació amorosa d’una gran intensitat eròtica. Tots dos es confabulen i posen en marxa un pla per tal de manipular els sentiments i les emocions de Neus.

Neus, una jove pintora, que des de menuda s’ha sentit atreta per la intel·ligència i el físic de Mireia, entra en el joc sense ni tan sols adonar-se’n. Ella ha estat elegida per Purificació Mascarell perquè exercisca de veu narrativa. Neus és una dona atreta pel romanticisme i a la qual el sentit de la vista li és fonamental en la vida i el treball. Mireia ho sap i, com un mag, juga amb les imatges i amb els escenaris per a crear-li falses realitats.

La novel·la ens oferix dues mirades sobre la condició de dona. La del segle XIX, on trobem els homes obsessionats amb l’anomenada femme fatal i l’estudi de la histèria femenina. I l’època actual, de reacció davant dels avanços que va aconseguint la lluita per la igualtat entre gèneres. Dues èpoques que tenen en comú la por a la llibertat femenina. Una por que ve de segles.

La dona lliure, forta, davant de la dona submisa, l’una representada per Lilith, l’altra per Eva, la primera i segona muller respectivament del pare Adam. Lilith, un ésser mitològic que algunes tradicions dibuixen com un dimoni, altres com una vampira, altres com una furtacries que desfà les famílies i fa perdre amb la seua bellesa el seny als homes. Una dona bella, seductora, intel·ligent, capaç de parlar-li de tu a tu al mascle tot exigint-li respecte i igualtat, com ho fa la mateixa Mireia.

En el relat, escrit amb una prosa cuidada amb alguna brillant concessió a la poesia: «El foc parlava la seua llengua antiga feta de vent i de secrets», apareixen conceptes i idees com ara el de la vampirització intel·lectual, el de la dualitat humana, o el de la perversió. Purificació, a través del seu personatge, es pregunta quin és l’origen del mal, una pregunta tan antiga com l’ésser humà. Ens mostra, també, aquelles dones a les quals convertiren en víctimes del progrés científic, un progrés contaminat per velles i errònies concepcions ideològiques producte d’una tradició marcada a ferro roent per la por.

Mireia, un passeig pel laberint obscur de l’ànima humana.