‘Va de bo, relats’

MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.

Des de l’any 2020, l’ajuntament de la ciutat de Carlet (Ribera Alta) va prendre la decisió d’afegir un nou premi literari als dos que ja convocava i dedicar-lo a la memòria de la docent Maribel Vendrell Mendoza. El gènere elegit va ser el del relat breu. El premi, a més de reconéixer la millor obra presentada, atorgava dos accèssits, un dels quals a un autor menor de dènou anys.

Els tres contes, més altres que el jurat haguera pogut destacar per la seua originalitat o interés, i amb el beneplàcit dels seus autors, l’editorial Neopàtria d’Alzira els publica en un sol volum: Va de bo, relats, que reculls les narracions guardonades en la segona edició del Premi Maribel Vendrell. El premi va ser per a la valenciana Imma López Pavia, de la qual fins aleshores només coneixíem la seua vessant com a poeta. L’acompanyaven tres accèssits: Emili Chaqués Aparici, Joan Lladós Sisteró i Leila Echeferi Peñuela, com a primer, segon i tercer accèssit, respectivament; a més dels relats seleccionats pel jurat de Joan Biscarri Gassió, Marta Giné Janer, Pau Josep Ruiz Pascual i Lourdes Gaspar Marqués.

Aquesta edició anual d’una col·lecció de narrativa breu, un gènere amb una llarga tradició en la nostra literatura, és interessant perquè ens servix als lectors per a descobrir noves veus, noves mirades, però també per a sentir el batec del gènere, ja que al cap i a la fi el volum és una mostra d’allò que s’està fent.

En Va de bo, relats trobem subgèneres diversos, com ara el fantàstic del relat No ens deixaran descansar ni morts, de Pau Josep Ruiz, amb un to irònic i fins i tot surrealista que no oculta una certa crítica al poder religiós; el policíac, amb Icària, de Joan Biscarri, que parla de l’assetjament de les grans immobiliàries als veïns de lloguers baixos, una narració en què els detectius són una vella i dos sense sostre; la ciència ficció d’Apol·linia, o el decés de l’homo faver, de Joan Lladós, un dels relats més imaginatius i millor construïts del llibre, des del meu humil punt de vista, que ens parla de l’egoisme brutal de l’ésser humà; també relats en els quals la memòria és una excusa que servix a l’autor o autora per a exposar una realitat, com ara el cas de l’obra guardonada L’estiu dels silencis, d’Imma López Pavia, que ens conta la part oculta i silenciada de la vida de dues dones de dues generacions diferents.

També he trobat un interessant exercici d’estil en el relat Això era i no era, de Leila Echeferi, on la reiteració d’una escena d’una manera quasi cinematogràfica i com si la protagonista tinguera diverses personalitats, o l’escena passara al mateix temps en diferents universos, ens acosta a poc a poc a un final únic, sorprenent, però narrat en aquesta ocasió per l’altre personatge, que fins aquell moment tenia un paper secundari en la narració.

En resum, un llibre interessant, de lectura amena, que ens assegura una mirada actual al gènere del relat breu.