El català a la deixalleria

A la meitat d’agost poques notícies polítiques hi ha. Sortosament hi ha vacances i màxim que sabrem és on fa vacances algun polític espanyol. Els catalans en això sempre més discrets.

Un bon moment per pensar si el nostre Govern ha fet alguna cosa que ens acosti una mica a la independència o que, si més no, protegeixi la nostra capacitat d’existir com a poble: llengua, cultura, etc.

Sentireu a dir que una llei del Parlament atura la sentència del 25%. Tant de bo acabi sent cert. Jo era molt escèptic al respecte, però de moment ha funcionat. El TSJC diu que el TC ha de dir si la llei és constitucional. Soc dels que creu que diran que no ho és, però tant de bo m’equivoqui. Seria un bon actiu del Govern que ajudaria a endreçar el que governs anteriors havien mal gestionat. Si les coses estan com estan, en gran part és per la nostra inanició legislativa.

Tot i que preferiria que diguessin que és constitucional, m’amoïna molt la realitat, la que va més enllà de les lleis.

Això seria tota l’acció en defensa de la llibertat del país.

Les realitats sociolingüístiques al món són les que són. Les llengües minoritàries tenen molt complicat subsistir, però encara ho tenen més si el govern de l’estat corresponent hi està en contra.

Molt pitjor és si els teus també hi estan en contra. Tenim uns beneïts, per no ser ofensiu, que fan una taula de diàleg on en comptes de pactar coses de proximitat en defensa del català, marxen lluny. Mira que era fàcil dir que votarien en contra del Govern tot allò que no fos argumentat per ells en català, català llengua d’ús al Congrés. Veuríem que feien si els grups que són catalans, no els que són apèndix de Castella, votaven en contra del pressupost per no poder argumentar en català. El Senat i el Parlament Europeu també, però la clau és el Congrés. Només de pensar en fer una cosa així van haver de sortir a prendre una benzodiazepina.

El problema és que tenim un conjunt de representants que quan ve un d’allà i ens diu que ens estima en un català mal parlat i ens diu tot el que farà per nosaltres, s’han de posar bolquers. Els embarga l’emoció fins extrems exagerats. Sempre recordaré l’abraçada de Saura amb Maria Teresa Fernández de la Vega i els seus magnífics pactes, pactes que han passat, juntament amb la batalla de les Termopiles, als anals de l’estratègia.

El nostres il·lustres polítics, encara no han aprés que els gentilhomes castellans només compleixen els acords en el moment en què realment els hi va el pa.

El català requereix indicadors i accions per fer que els indicadors d’evolució negativa canviïn de tendència. Tot és possible, però caldrà guanyar als tribunals, i lluitar contra una part del nostre Govern i contra la nostra TV.

Segurament si en comptes de subvencionar la premsa enemiga dels nostres valors per tal que els faci propaganda favorable, subvencionessin realment allò que convé a la llengua i a la cultura tot ens aniria millor. Algunes subvencions si que haurien de ser supervisades per veure si s’adapten a les finalitats.

La millor manera de lluitar contra la nació catalana és la política d’assimilació. Segurament en aquests anys de lluita independentista vam guanyar un desig d’independència, bastant perdut ja, i vam perdre i no hem recuperat una gran part del fet diferencial.

Encara que no agradi a alguns que ho digui, Jordi Pujol ho va saber fer. Una part del nostre orgull, de saber fer, està a la deixalleria.

Avui ens ocupem molt de saber si un representant de l’estat fa cara de tenir la microbiota en mal estat quan està en actes institucionals.