Una taula per vacances

Em resulta completament impossible imaginar-me la reunió entre Aragonés i Sánchez. El que duia Aragonés a la motxilla i el comportament de l’estat espanyol amb el conjunt dels catalans i, especialment, amb l’independentisme ha estat i indescriptible.

Pere Aragonés no podia dir res més que: l’estat espanyol és una autèntica porqueria i cap català ben informat i amb ús de raó vol seguir en ell. Jo crec que no pensa altra cosa. El que hagi dit estarà en funció del resultat de la lluita entre dir el que pensa i la diplomàcia.

El concepte de porqueria ve avalat pel comportament dels funcionaris de l’estat que haurien de regir-se per la llei i la decència i només són carn de claveguera. Com és obvi, no incloc a tothom en aquesta definició.

El problema no són les clavegueres, ni llur existència, ni funcionaris acostumats a viure en elles i que són capaços de qualsevol cosa quan l’evolució de les coses pot posar en perill la màxima que va substituir el “non plus ultra” de l’escut espanyol: “atado y bien atado”.

Qualsevol país té totes aquestes coses en major o menor mesura, la diferència entre ells i l’espanyol és que quan passen coses tan greus com les que s’han denunciat recentment, el sistema actua ràpidament per corregir-lo.

Fins ara només semblava un comportament contra l’independentisme que atemptava contra “la sagrada unitat d’Espanya”. Ara ja no, hem vist com també calia actuar contra “els contubernios de unos rojos”. Una gent que en el seu moment van tenir un comportament fastigós amb Catalunya, trobant bé, aleshores els incompliments legals. Pablo Iglesias és còmplice del que estava passant en una televisió en la que ell era assidu. Ara ha vist que ell i els seus també són enemics d’Espanya als que calia eliminar quan abans millor. Pablo Iglesias és un hipòcrita i sembla que també un vividor.

Ningú que realment sigui decent pot entendre que el sistema permeti que un jutge que s’ha comportat com diuen els àudios de José Manuel Villarejo continuï en l’exercici. Com poden jutjar algú aquestes persones?

No només era l’Operació Catalunya, era molt més, era el comportament mafiós i corrupte contra la democràcia. En ell estaven implicats policies, parlamentaris, polítics, ministres, alts funcionaris, jutges, fiscals, periodistes i mitjans de comunicació.

Intervenir les comunicacions dels advocats era un sistema en el que podria estar implicat el Tribunal Suprem. De moment no s’ha demostrat que no i, ja se sap que a Espanya un és culpable fins que no es demostra el contrari. Ja veiem aquests dies que en la política, també la catalana, el que preval és “la presumpció de culpabilitat”.

Es llençaven calumnies emprant tots els mitjans i es feia intervenir la policia quan calia. Les proves falses devien ser un mitjà. Ja sabem que el “sistema” tenia el programari necessari per fabricar correus electrònics quan calia.

La part decent de l’estat espanyol, que deu ser majoria, però que no controla la indecent, té un gran problema amb “les famílies” que tenen a les venes l’ADN dels que tot ho deuen al franquisme. Un altre gran problema són els àudios de Villarejo. El sinistre personatge té enregistraments de converses d’un enorme grup de persones. Recordem que també el rei emèrit s’ha vist implicat. Un dels primers que recordo és d’un dinar amb la fiscal general de l’Estat, la que hauria de començar a posar ordre en algunes coses.

No sé fins a quin punt els xantatges dominen el dia a dia, impossible que jo sàpiga una cosa així, normal que ho sospiti.

El gravíssim problema, el mal endèmic de la mancada democràcia espanyola no el podria solucionar Pedro Sánchez. Ell pràctica la política de ”qui dia passa any empeny” amb una alta dosi de maquiavel·lisme.

Pedro Sánchez només podria desjudicialitzar el conflicte català i d’un cop eliminar un munt dels problemes derivats del procés, però molts més de la claveguera dels del “atado y bien atado” amb una llei d’amnistia. Tanmateix, Sánchez no és un polític valent com ho va ser Adolfo Suárez.

No sé com haurà sortit Pere Aragonés de l’entrevista amb el president espanyol. Si es tracta d’una taula de diàleg a final de juliol i poc més, genial. Just el moment que passi el que passi, suposo que res, serà oblidat per les vacances.

Evidentment, Junts no ha d’anar a fer res si els seus líders són vetats. Si em permeteu un expressió poc canònica, una taula de governs per solucionar els conflictes sense els líders polítics és una collonada.