‘Les flors de Txernòbil’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
Enregistrat al White Trash Estudio durant el primer trimestre del 2022, Carles Pastor ens oferix un nou treball discogràfic, Les flors de Txernòbil. Que ningú es confonga, no som davant d’un disc de cançons radioactives, ni els escenaris pels quals transiten són postnuclears, ni tan sols hi ha cap referència a Ucraïna. El so de les cançons de Carles Pastor ens arriba amb els vents de l’altra banda de l’Atlàntic i tenen el tast del blues, del folk nord-americà, del rock i del pop.
Dels deu temes que conformen el disc, un és de Bob Dylan, Simple twist of fate, i un altre amb lletra original de Leonard Cohen, Tot el que es mou és blanc, però a Carles el trobem més a prop de Dylan que de Cohen, encara que la seua veu és més càlida, menys indolent i millor modulada que la del Premi Nobel. La resta són composicions pròpies i en els arranjaments han col·laborat els Greixets; la gravació, la mescla i el màstering han estat a càrrec de Yon Mikel, que s’ha encarregat també, junt amb el mateix cantant, de la producció.
En les lletres de les cançons i d’una manera especial en La nit més negra, que obri d’una manera espectacular el disc, apareixen sovint noms de músics que són referents.
El so del disc és eclèctic, amb temes d’un pop-rock que invita a ballar com ara en Cançó de capvespre, i altres amb un toc de folk i rock a deixar balancejar el cos sota un ritme suau, tancar els ulls i escoltar allò que ens narra aquest joglar, mentre la seua banda ens porta sons d’Escòcia com ara en la cançó Edimburg, o d’una illa o de les praderies d’Amèrica del Nord. Cançons que evoquen, suggerixen, recorden, que ens parlen de la vida, que fan i refan un inventari d’emocions.
La realitat és dura, sovint brutal, i el camí és ple d’esculls, de saltejadors que et colpejaran i intentaran robar-te els somriures. És fàcil autocompadir-se, sentir-se un perdedor i ser un pessimista. Allò que és realment difícil és mantindre la mirada clara, ser conscient que si algú t’ha de salvar has de ser tu mateix. Ser com les flors de Txernòbil, que després de la tragèdia no sols sobreviuen, sinó que fins i tot es mostren ufanes.
Subsistir, anar rodant com un cudol de riu, i encara que semble que la foscor mai no acabarà, viure sense por, sense envejar res ni ningú, no deixar-se parasitar i sobretot que l’odi que alguns van sembrant pel món no germine mai en el nostre cor.
Carles Pastor és acompanyat a la bateria per Sílvia Martí, al baix per Nacho Villanueva, al piano i als teclats per Abraham Rivas, a les guitarres acústiques i elèctriques per Ivan Espí, al saxo per Zabalo Borràs, al violí per Jordi Silvestre i a les veus per Laura Esparza i Josep Pérez.
Les flors de Txenòbil és un disc personal, amb el segell d’aquest músic de la Safor que ha mamat dels millors cantautors i cantautores del folk i del rock, i dels més grans bluesmans i blueswomans.
