‘Infant d’hivern’

9 / juny / 2022

Francesc Viadel Girbés (Algemesí, 1968) és una d’aquelles persones que compagina amb una gran vocació el periodisme amb la literatura, i aquests dos amb la docència universitària com a doctor en sociologia.

Com a periodista, ha destacat per treballs d’investigació sobre qüestions candents i per la seua vessant d’articulista, i ho ha fet amb l’ús d’una prosa punyent i ben documentada. Com a escriptor, també es debat entre dos gèneres: la novel·la i la poesia.

Francesc Viadel residix a la ciutat de Barcelona des de fa unes dècades, però mai ha deixat de ser un valencià de la Ribera del Xúquer. Viadel és un poeta que a l’hora d’editar s’ho pren amb una certa calma, almenys aparentment, i publica deixant un espai de més d’un lustre entre un llibre i el següent, la qual cosa, sumada a la seua producció com a investigador i com a novel·lista, fa que els especialistes no presten l’atenció a la seua obra poètica que es mereix. L’any 1991 va publicar el quadern de poesia Si la lluna és plena, el 1998 el llibre Èxode salnitrós i el 2015 Ciutat, dies insòlits. L’any 2021 va obtindre el Premi de Poesia Vila de Nules i aquest 2022 l’editorial Neopàtria n’ha editat l’obra guardonada, Infant d’hivern.

Som davant d’un llibre que es pot qualificar de transversal, on Francesc Viadel d’una manera atrevida i perspicaç va saltant d’un costat a l’altre de la frontera que delimita la poesia i la prosa. Una fórmula que aquells que el seguim a través de les pàgines de diversos diaris ja havíem observat en els seus millors i més personals articles, on empra recursos propis de la narrativa i de la poesia per a fer una peça periodística de gran nivell.

En Infant d’hivern trobem poemes en prosa, de vers lliure, i proses amb una gran càrrega lírica, com ara aquest magnífic artefacte literari que és Principi, amb el que obri el llibre: «Ara, el principi i la fi soc jo. Ja ho sabeu». Així ens informa que estem davant d’un volum on el poeta, la seua vida, és el clar motiu dels poemes.

I efectivament, estem davant d’una col·lecció de poemes en els quals la memòria personal, la mirada del poeta, o millor caldria dir les mirades de les diferents edats del poeta, sobre les realitats de la seua existència: la casa, la família i especialment el seu pare, la mort del qual és viscuda d’una manera traumàtica, el poble i el terme municipal, la classe social de què prové, les ciutats que l’han acollit com a resident o com a simple visitant, són rememorades, evocades i convertides en literatura amb el batec encara intens d’uns sentiments que perduren a pesar del temps passat.

Francesc Viadel té una gran capacitat per a crear atmosferes en poques línies, per a fer inventari de les hores inclements i dels instants de felicitat. Sap situar a la perfecció la seua mirada en el mateix rovell de l’ou i des d’ací atrapar el lector i arrossegar-lo escales amunt del poema. Posseïx una veu pròpia filla del Vicent Andrés Estellés més cru i del Charles Bukowski que encara no ha acabat de buidar la primera cervesa del dia. Els seus adjectius són precisos, concisos i retraten amb la contundència d’un franctirador una escena o un personatge.

En Infant d’hivern el trobe com un poeta rural, però també urbà, la dualitat l’acompanya. Una persona que s’ha trobat en diverses ocasions cara a cara amb la mort, que ha viscut dies inhòspits, temps de gelor hivernal, i ha aconseguit traure del no-res la força necessària per a continuar el seu camí i el seu combat amb un somriure murri lleugerament esbossat en els llavis.