‘Sota l’esqueix, la tanyada’

MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.

La quaranta-una edició del Premi de Poesia 25 d’Abril de la Vila de Benissa va ser per al llibre Sota l’esqueix, la tanyada (Viena edicions. Barcelona, 2022), de l’escriptor mallorquí Miquel Àngel Lladó Ribas.

Una col·lecció de quaranta poemes de vers lliure amb un epíleg en forma de poema en prosa. L’encapçala un pròleg de Lluís Cervera Sitjar, en el qual ens parla de la profunda humanitat i notable elegància dels versos de Miquel Àngel Lladó Ribas. També ens assenyala dos referents literaris imprescindibles en aquest llibre, els poetes Joan Alcover i Miquel Costa Llobera: «Al primer s’hi acosta des de l’escalfor humana de compartir el dolor de la partida, des del sentit anhel de recerca de conhort. Al segon des de l’elegància de la paraula, des de l’espai de l’arbre amic».

Sota l’esqueix, la tanyada és dividit en quatre apartats, les estacions de l’any, comença en primavera i acaba en l’hivern. Hi ha un paisatge presidit per un arbre. Un arbre que en un temps fou enorme: «Que eres, de gran!» i que després d’haver rebut l’impacte d’un llamp: «Restes escapçat, / més no com mutilada despulla», sinó com un tòtem. Un espai sagrat des d’on el poeta, acompanyat per la seua gossa Mel, un dia i un altre convoca els déus de la memòria per tal de retrobar l’esperit del fill en cada cosa. Un fill que un dia la mort enamorada es va emportar.

La mirada del poeta observa els canvis de llum, de color, l’esplendor i el decaïment vegetal. La presència d’aus com la milana o l’alosa, on ell només és una figura silent, trista, amb una gana colossal d’omplir el buit de l’absència, de retornar per un bri d’instant al passat. Mentrestant, la Mel juga reafirmant el tòpic que, tot i el daltabaix de la tragèdia, la vida continua.

Fa deu anys que ha faltat el fill. Hi ha ferides que el temps no acaba de curar i resten obertes, ferides que sagnen de tant en tant. El pare poeta troba una mica de consol tornant una i altra vegada a l’espai que un dia compartiren. El paisatge presidit pel pi de Santa Maria.

El paisatge, amb el pas dels dies, va canviant. La frondositat del pi passà a la història, però l’absència continua. El poeta només té l’esperança que arribe el dia del punt final i que en un altre capítol de l’eternitat es retrobe amb el fill arrabassat.

He de confessar que a aquest llibre li vaig fer una primera lectura en què no tenia el cap en aquesta, la meua pretensió era passar l’estona sense implicar-me. No és el pròleg d’un llibre el primer que llig, sinó l’últim, i de vegades després d’haver fet diverses lectures al llibre. Però de seguida em vaig sentir interpel·lat pels poemes. Li he fet un grapat de lectures i tinc la sensació que alguns dels poemes estaven escrits per a mi. És un fenomen, que amb aquesta mateixa intensitat m’ha passat en comptades ocasions.

Miquel Àngel Lladó Ribas té la capacitat de connectar amb el lector, d’apel·lar a sentiments universals i fer-nos copartícips del seu dolor, del seu amor, de la profunda humanitat i bellesa que contenen tots els seus poemes.