‘Vora l’esfinx’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
Un, que té per ofici però també com a passió i fins i tot com a vici, la lectura, s’alegra amb la ingenuïtat i la innocència d’un infant de la inauguració d’una nova col·lecció de poesia. Si, a més, els responsables són gent de la experiència, del rigor, de la independència, de la seriositat del tàndem format per Juli Capilla i Mercè Climent, escriptors i responsables de Lletra impresa edicions, l’alegria esdevé una festa. Una celebració que espere que siga de llarga i fructífera durada. Un esdeveniment que inauguren amb una magnífica carta de presentació, Vora l’esfinx. Obra poètica (1981-2021), d’Antoni Prats, amb pròleg d’Emili Rodríguez-Bernabeu.
Per a elegir el nom de la col·lecció, els editors han anat a buscar-lo entre els escrits del geògraf grec Estrabó, que ens parla d’Hemeroskopeion, un punt elevat que situa a la costa de la Marina Alta, tota una declaració de principis.
Per una sèrie de raons que mai no he arribat a comprendre, com ara que Antoni Prats començà a publicar en la dècada dels huitanta i quedà aleshores fora de les antologies que marquen el naixement de la generació dels setanta; com també pel seu lloc de residència des de fa quasi cinquanta anys, Dénia, que el reclou immerescudament dins del marc de l’etiqueta d’autor perifèric, a pesar de la qualitat de la seua poesia i que a més ha estat un agitador cultural de primer orde que ha participat en la creació d’un gran nombre de projectes culturals, vertaders referents durant dècades de la nostra cultura. Fins ara, doncs, no se li ha fet la justícia que es mereix.
La poesia d’Antoni Prats és filla de la seua experiència vital, de la seua mirada intensa, dels sentits. Una poesia lligada a la seua llarga biografia, que no és exempta del cruixit que provoca en el més profund de l’ànima el dolor, dolor per la pèrdua i pel trencament d’allò que pensem que hauria de ser l’orde natural de les coses.
La seua poesia és filla també de la filosofia, en els seus versos trobem les eternes preguntes i l’esbós d’unes respostes que, com els autoenganys, són sempre provisionals.
El volum inclou tots els llibres que ha publicat fins ara Antoni Prats. La gran majoria dels poetes sabem que una part important de la nostra obra es troba amb una mica de sort en llibreries de vell, les edicions són curtes i el temps i l’oblit massa llargs. Però Antoni Prats i els seus editors ens oferixen també els seus darrers llibres inèdits, Elegies del Montgó i Vora l’esfinx (Deu visites), així com Poemes Esparsos, un recull de poemes apareguts en diverses antologies i revistes, la qual cosa dota d’un plus el volum que és molt d’agrair.
El llibre, imprescindible en qualsevol biblioteca, posa en valor l’obra d’un poeta majúscul, un home discret, atent, educat, treballador, savi per formació però també per les experiències que ha arribat a acumular.
L’esfinx, com fou l’Ítaca en la poesia de Lluís Alpera, s’ha acabat convertint en un símbol referencial en la seua poesia, l’esfinx aquell monstre que ens atura i ens obliga a respondre la gran pregunta la resposta de la qual ens parla sobre qui som.
El llibre es llig amb una gran amenitat, que ajuda a entendre i valorar l’obra en tot el seu conjunt. El poeta Emili Rodríguez-Bernabeu, en el pròleg, amb una gran claredat i senzillesa, ens introduïx en la poesia d’aquest autor que no ens podem permetre oblidar.
Què puc dir més d’un poeta que considere el meu primer padrí i el meu germà en les lletres i en la pena i el dolor?
