‘El cant de les granotes’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
Abans de començar, he de reconéixer que de la meua ignorància, seguint l’aforisme de Joan Fuster, no faré mai un argument. Ignorava que hi haguera una Lapònia del sud, allunyada de la península escandinava, una Lapònia espanyola, fins i tot la viquipèdia en parla. Es tracta d’un territori peninsular amb una baixa densitat de població i una manca d’infrastructures notable. Un territori que dobla en extensió el Regne de Bèlgica i que és situat a la regió muntanyenca Celtibèrica, és a dir, part d’allò que darrerament des dels mitjans de comunicació i la política els ha donat per anomenar l’España vaciada.
L’escriptor de la ciutat de Sagunt Sergi Durbà, acompanyat de la seua família, va decidir agafar-se un any sabàtic, deixar la llum, el color, la densitat demogràfica, el soroll i la contaminació de la costa mediterrània i anar-se’n a viure a un llogaret de l’Alto Tajo, del qual, com Cervantes en El Quixot, es nega a dir-nos el nom.
Durant l’any que passa en aquelles terres, Sergi Durbà anirà escrivint el dietari que ara tenim en les mans, El cant de les granotes (Onada edicions, Benicarló, 2022), amb el qual va obtindre el XVII Premi de Narrativa Vila d’Almassora.
Durbà és un narrador de raça, un prosista de realitats, que partix sovint de la seua experiència. La seua prosa se situa a cavall de la novel·la, el dietarisme i l’assaig. Trobe que des del seu primer llibre, Camins al sud (2012), en el qual amb acidesa ens parlava de la seua experiència com a professor de valencià a la comarca del Baix Segura amb alumnes que havien demanat l’excepció de la llengua, fins al seu penúltim llibre, Amanda (2020), una novel·la l’argument de la qual situa a prop de la mar, Durbà ha guanyat un major domini de les tècniques narratives i exhibix maduresa personal i creativa. La seua mirada és més reflexiva i menys temperamental.
El cant de les granotes recull les reflexions d’una persona que en plena pandèmia provocada per la covid busca refugi, pau i llibertat en un espai bellíssim i escassament poblat, on l’ésser humà encara té contacte viu i intens amb la natura.
El dietari s’inicia durant la segona quinzena de setembre del 2020 i finalitza ja de nou a casa el 23 d’agost del 2021. Durbà l’ha dividit seguint les estacions de l’any, i no és aquest un gest gratuït, de tornada a la natura és aquesta, amb els seus ritmes i el seu pas cíclic, qui li marca la vida.
En El cant de les granotes trobem l’home urbà que amb un cert temor, provocat per la incertesa i en part pel desconeixement, es va adaptant al món rural a mesura que es relaciona amb el seu entorn, tant el físic com l’humà, aquest darrer escàs i marcat per la despoblació endèmica que patix la regió. Així com per un passat potser sobrevalorat pels mateixos habitants.
A Sergi Durbà res li és alié, ell observa, calla i escolta. Tot li provoca emocions que va recollint amb paciència artesanal, diversos aspectes de la cultura popular així com del parlar propi de la zona, les relacions socials, el descobriment d’un paisatge ubèrrim agrest i habitat per animals de grandàries que no es veuen des de fa temps al bosc del litoral mediterrani, el clima i en especial el cru i hostil hivern.
El nostre autor, que en un principi escriu mantenint una distància prudent amb el seu entorn, acaba pres per la latent seducció que el territori exercix sobre ell. El dietari és l’autoretrat d’un home ferit per les lletres en comunió amb la vida i la natura.
