Esdevenir moneda de canvi

Així que va començar el conflicte entre Rússia i Ucraïna que també van començar, altre cop, alçar la veu els apòstols de la taula de diàleg. Ara que viu el seu punt més baix, fins i tot reconegut pel mateix Aragonès encara que només sigui remugant.

Ara és, doncs, que hem vist els defensors d’aquesta via tornar a engegar amb la cançó de l’enfadós, tot fent notar que els mals d’Ucraïna són els que són perquè no tenen parada cap taula de diàleg a la vista. Aquest discurs ben embolcallat dins una conclusió final: veieu com podem acabar nosaltres?

Vist com funciona tot, havia de venir irremeiablement el capítol dedicat al suport humanitari. I agafa tal volada el tema, que pot arribar a eclipsar qualsevol altre qüestió. Fins el punt que el president català es capaç de desdir-se’n en vint-i-quatre hores de la negativa a assistir a la cimera de presidents autonòmics. No pas perquè hi hagi a la vista cap opció per a la tant bramada taula de diàleg, no. Decideix anar-hi perquè s’hi tractarà el fons per als refugiats.

En aquest conflicte bèl·lic el “nostre” govern ens converteix en moneda de canvi. Per tal de poder treure un cert rendiment de cara la galeria, l’interès independentista queda en un segon terme. Som molt lluny de cap centralitat política ni del full de ruta que un dia semblava apuntar el referèndum de l’1-O. Aviat no valdrem ni les 155 monedes que en el seu moment van generar tants escarafalls.

Així, el conflicte entre Rússia i Ucraïna veurem que servirà per justificar pujades de preus en camps altament sensibles. Per justificar l’injustificable. En el nostre cas, vindrà de meravella per aprofundir en la via autonomista de perfil baix. Impensable que pogués fer les delícies a l’independentisme de “tota la vida”!