La geopolítica independentista

En aquests dies de desastre al món, amb una guerra al mig d’Europa, m’ha sembla d’interès reflexionar breument sobre la situació de Catalunya.

Una de les coses que s’han repetit pels països de la nostra àrea política, és a dir, els que estan a favor dels ucraïnesos, és el de la integritat territorial. Les veus són dels estats i els estats estan en contra de qualsevol moviment de fronteres.

No fiant-me de la memòria he rellegit alguns de les coses que van passar a Ucraïna l’any 2014. De fet les coses es van complicar al 2013 quan la Unió Europea no va ajudar a Ucraïna que demanava 20.000 milions d’euros, i el president d’aleshores, Ianukóvich, prorús, es volia abocar, com Bielorússia, a una unió duanera amb Rússia. Va ser un temps mogut. Ianukóvich va fugir i va haver un referèndum a Donetsk i un altre a Lugansk. Eren referèndums secessionistes no consentits i amb repressió per part del govern d’Ucraïna i algun mort. Van guanyar les independentistes per aclaparadora majoria. La comunitat dels països de la nostra àrea política es no van reconèixer llur validesa de manera unànime, anava contra la constitució ucraïnesa i aquesta diu que qualsevol referèndum secessionista ha de ser votat per tots els ucraïnesos, us sona? Les regions de Donetsk i Lugansk es van declarar independents. D’aleshores ençà, vuit anys hi ha hagut guerra, més o menys crua. Rússia, fins fa pocs dies, havia ajudat però sense intervenció directa i declarada. Molts danys i morts aquests vuit anys. Què hagués passat si la Unió Europea hagués acollit i finançat Ucraïna fa 10 anys?

Aquests dies, veient la posició dels països del nostre entorn polític em ve a la memòria el galdós paper que va jugar Chamberlain l’any 1938, els excessivament prudents són facilitadors de les bogeries dels assassins.

Ucraïna era part de la Unió Soviètica, com Rússia, i l’intercanvi normal. La zona pròxima a Rússia tenia uns llaços més forts amb Rússia que la resta. Se sentien més propers a Rússia que no pas a la Unió Europea.

Ara moltes bombes, morts i desgràcies. Esperem que la Unió Europea no hagi de repartir iodur potàssic entre els ciutadans.

No puc deixar de pensar en l’1 d’octubre de 2017. No em puc imaginar una cosa com aquella aquí, però el tema de la voluntat popular i la pertinença als estats no està ben resolt. Si sumem totes les qüestions econòmiques, els desigs de poder i els problemes mentals tenim un còctel explosiu. Deteriorats mentals hi ha a Catalunya, a Espanya, a Rússia i a Madagascar. El deteriorament de les neurones està distribuït de forma més justa que les vacunes.

Em sembla molt improbable que un moviment secessionista català trobi ara cap complicitat dels països que volem que ens ajudin. La situació geopolítica és determinant. Seria perfectament factible que un acord entre el govern espanyol i Catalunya que portés a la independència fos acceptat sense recança, però no esperem cap suport en contra de la voluntat de l’estat.

Cert que ens ajudaran en tot allò que tingui a veure amb els drets humans i amb el respecte a la normes jurídiques europees. D’aquí no passarà.

Segurament el més assenyat és aprofitar aquest moment de pausa obligada per cohesionar-nos i aconseguir ampliar el marc competencial. El respecte a la llengua ha d’anar a canvi de qualsevol suport a qualsevol polític. Ja han perdut la vergonya i eliminar les diferències lingüístiques els agrada, ja ho van fer amb els indígenes americans. Com deia l’inviolable emèrit, el castellà no ha estat mai llengua d’imposició.