Els pan-nacionalismes
FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa.
Primer axioma: pannacionalisme és una contradicció. Si “pan” es refereix a expansió, a sortir fora dels límits per ampliar-los, qualsevol nacionalisme que practiqués aquesta estratègia ho estaria deixant de ser, per tal de convertir-se en el seu antònim: l’imperialisme. Els nacionalismes contemporanis van sorgir a Europa massivament durant el segle XIX per trencar l’autoritat absolutista dels grans imperis i aconseguir una existència independent dins del concert dels estats. Serà el principal component de la descolonització, el segon, posteriorment, el marxisme internacional-imperialista. Si bé la majoria de noves nacions van triar formes de govern liberal-democràtiques, alguns d’aquests nous estat van sucumbir a la inèrcia expansiva contra la que havien lluitat per esdevenir lliures, així, al costat dels vells imperis espanyol, francès i anglès van créixer els imperis alemany o italià: panhispanisme, pangalicisme, pananglicisme, pangermanisme o panitalisme. Estratègies polítiques que buscaven forjar unió nacional allà on no existia o era feble, però que podien implicar el xoc contra els altres estats si aquests es disputaven les mateixes terres i rutes d’expansió.
A l’est de la península d’Europa (i ben endins del territori asiàtic) les aspiracions imperialistes de la dinastia russa eren també evidents, i malgrat que havia eixamplat el seu poder per terres continentals asiàtiques, la mirada del tsars i de tota la seva elit governant cobejava els territoris del Vell Món, ple de ciutats, palaus, castells i poblacions plenes de riquesa i refinament. Per poder estendre la seva influència es basaven en els llaços ancestrals dels diferents pobles eslaus escampats fins al centre del continent/península, convivint estretament amb els germànics alemanys i austríacs. Els teòrics llaços que unien txecs, polonesos, serbis, romanesos, etc. amb Rússia eren nuats a través de les idees nacionalistes, per tal d’excitar a cada poble a lluitar per la seva llibertat, contra els dominadors germànics… fins a obtenir la seva independència? O més aviat, com demostrà el segle XX, fins a quedar pinçats dins d’un Imperi tsarista o soviètic que s’emmirallava en altres realitzacions imperials europees com podien ser l’anglesa, l’espanyola, la francesa o la turca (també euroasiàtica). Un fals nacionalisme que buscava posar Europa sota el control de la Mare Rússia. En això, senzillament, consistia el paneslavisme, i aquesta fou la causa de l’assassinat de l’Arxiduc austríac a Sarajevo el 1914, fet que encengué el ble de la Primera Guerra Mundial, els desequilibris de la qual serien la causa de la Segona.
“Rellotges que no van a l’hora”. Escrit en tovallons de paper.
