Berezina
David Wampach | El juny de 2017 vaig iniciar el projecte Endo, la finalitat del qual era desenvolupar una estètica i diferents estats de l’ésser com a resultat de la recerca sobre la manera com es representa el cos en la història de la dansa i les arts escèniques. Em vaig inspirar en dos moviments artístics, tots dos dels anys cinquanta i seixanta: l’endotisme (i una de les seves figures principals, Francis Bacon) com a contraposició a l’art conceptual, i l’art d’acció, un moviment que situava el cos al centre de la representació, format per l’artista Yves Klein i el grup japonès Gutaï, entre altres integrants. També vaig manllevar moviments de coreògrafs com Maurice Béjart i Pina Bausch, o de períodes de la història de la dansa, com ara la dansa expressionista. D’una banda, es tractava de despertar els records que s’oculten dins del nostre cos, de fer-los aflorar a la superfície i donar-los forma, i de l’altra, si no en teníem referències en la memòria, d’interpretar-los i donar-los cos. El repte consistia a utilitzar el cos i la carn com a símbol viu de la realitat abstracta i efímera que representen la dansa i el moviment. Tornar a examinar les diferents representacions del moviment al llarg de la història de les arts escèniques em va aportar la base que necessitava per començar a formular aquest projecte. A Endo, interpretada per Tamar Shelef i per mi mateix, els nostres cossos experimenten una sèrie de transformacions a mesura que canvien els estils i la manera d’enfocar el moviment. Acumulem capes de memòria com un reflex de la manera com utilitzem la pintura, que deixa empremtes físiques en els nostres cossos, transformant-nos i embellint-nos amb colors superficials. Fins i tot la pintura, en moure’ns, en permet deixar empremtes al terra i a les parets de l’escenari
i, al final, crear un fresc.
Sovint busco connexions i extensions per a les meves peces, la majoria de les quals han estat creades en parells. Això ja era així en les meves primeres produccions,
Bascule i Quatorze, cada una de les quals és una resposta a l’altra. Passa el mateix a Cassette i Sacre, totes dues una referència a la història de la dansa i als ballets russos, igual que Battement i Batterie, que estableixen una relació minimalista amb l’espai, el so i el moviment.
A Berezina, he decidit reprendre i ampliar els conceptes que hi ha al darrere d’Endo. Aquest cop, en comptes d’un duo, la peça serà interpretada per un grup de ballarins. La intenció és ampliar i anar més enllà del concepte inicial, a partir d’una sèrie de variacions. El repte serà transmetre els estats d’ésser d’Endo i les referències manllevades de la història de la dansa i de les arts escèniques. Tot i que el projecte es basa en la memòria i l’herència, això no significa tornar als valors tradicionals, sinó més aviat veure allò que ressona com a part d’un diàleg amb el que ha passat abans i amb el que encara ha de venir.
En aquest projecte participaran ballarins que no han interpretat mai la meva obra. Crec que aquest nou plantejament ens portarà directament al quid de la dansa,
donant-li vida, i ens hi perdrem per trobar la presència sobre l’escenari. El cos al centre de la peça ballada, alhora mitjà, instrument i subjecte, alimentant aquesta
presència, que té un valor tant polític com estètic.
El fet que hi hagi més ballarins sobre l’escenari implica ampliar i expandir la peça. També és una manera d’assenyalar que sempre treballem i assagem el mateix. I per
això, citaré el coreògraf Alain Buffard, que també va optar per desenvolupar els conceptes darrere del seu solo, Good Boy, primer per a un grup de quatre ballarins i
després per a una companyia més nombrosa a Mauvais Genre: «També podria dir que un artista sempre executa la mateixa peça. En aquest cas, reconec i reivindico el
treball lent i delicat de perfeccionament, de tornar a començar, de revisió i de reflexió que tothom pot entendre com una obsessió i que, tanmateix, no s’interposa
en el camí de les modificacions i les variacions».
Crèdits
Coreografia David Wampach
Interpretació Régis Badel, Maeva Cunci, Lorenzo de Angelis, Ghyslaine Gau, Lise
Vermot, Lucas Lagomarsino
Consells artístics Dalila Khatir, Jessica Batut, Tamar Shelef, Marie Orts
Producció Association Achles ç
Coproducció La Maison CDCN Uzès Gard Occitanie, Charleroi Danse Centre
Chorégraphique de Wallonie-Bruxelles, Rencontres Chorégraphiques
Internationales de Seine-Saint-Denis, ICI – Centre Chorégraphique National
Montpellier Occitanie – direcció Christian Rizzo, Le Phare – Centre chorégraphique
national du Havre Normandie – direcció Emmanuelle Vo-Dinh, Centre
chorégraphique national d’Orléans – direcció Maud Le Pladec, La Place de la Danse
– CDCN Toulouse Occitanie.
Aquesta peça rep el suport d’ADAMI: www.adami.fr
Amb el suport Saison Foundation (Tòquio/Japó), CND de Pantin – un centre d’art
pour la danse.
L’Association Achles rep el suport de la Préfecture de Région Occitanie Pyrénées
Méditerranée – Direction Régionale des Affaires Culturelles, Région Occitanie
Pyrénées Méditerranée, Ville de Montpellier. Amb el suport regular Occitane en
Scène i l’nstitut Francès per les gires
Endo
Lise Ott | Concebuda inicialment durant la residència a la Saison Foundation del Japó, Endo s’inscriu en la continuïtat del repertori de David Wampach. La seva obra inclou peces en les quals fa referència a la història de la dansa, com ara Cassette o Sacre (2011), on posa en qüestió la pertinença de les influències del ballet clàssic en el
vocabulari contemporani, prenent com a referència el llegat d’El trencanous i La consagració de la primavera.
Coreografiada per a Montpellier Danse, Endo es proposa reactivar una altra visió de la història, aquest cop des del punt de vista de l’escriptor, fotògraf, director i
periodista esportiu japonès Shūji Terayama (1935-1983), que formava part del corrent de l’endotisme. Aquest corrent, que va sorgir als anys seixanta i setanta gràcies a l’impuls de Picasso i Francis Bacon, qüestiona l’art conceptual i qualsevol forma d’exotisme, amb la voluntat, en paraules de l’escriptor Georges Perec, de «qüestionar el que realment ve de dins i que hem ignorat des del principi… Qüestionar el que sembla que ha deixat de sorprendre’ns… Ja no el que és exòtic, sinó
endòtic».
A partir d’aquest principi exigent, Endo reexamina el llegat de la performance i de les pràctiques de l’art d’acció contemporànies al corrent de l’endotisme, en què van destacar artistes com Terayama i membres del grup japonès Gutaï. El cos al centre de l’acció ballada, alhora material, mitjà, instrument, subjecte i espectador, per alimentar la presència en escena de manera que tingui un valor de compromís tant polític com estètic.
Aquesta peça està inspirada en l’obra d’Ana Mendieta, Paul McCarthy, Yves Klein, Niki de Saint Phalle, Valie Export, Shuji Terayama i Kazuo Shiraga •
Crèdits
Coreografia David Wampach en col·laboració amb Tamar Shelef
Interpretació Tamar Shelef, David Wampach
Treball visual Rachel Garcia
Reflexions dramatúrgiques Marie Orts
Consell artístic Dalila Khatir, Christian Ubl
Coproducció Uzès Danse CDC, Festival Montpellier Danse 2017, Centre Chorégraphique National de Tours
Amb el suport Le Parvis Scène Nationale Tarbes Pyrénées, L’échangeur CDCN Hauts-de-France, CND – un centre d’art pour la danse, Tanzhaus Zürich, Villa Kujoyama (Kyoto/Japó), Saison Foundation (Tòquio/Japó) i l’Agència pels Assumptes Cultural del Govern de Japó; David Wampach va ser convidat a Saison Foundation a Tòquio com a Visiting Fellow el 2016. L’Association Achles rep el suport de la Préfecture de Région Occitanie Pyrénées Méditerranée – Direction Régionale des Affaires Culturelles, Région Occitanie Pyrénées Méditerranée, Ville de Montpellier. Amb el suport regular Occitane en Scène i l’nstitut
Francès per les gires
