Sobre el català a les escoles

El problema de fons és que tot apunta que som immersos dins la pitjor espanyolització que ha patit Catalunya d’ençà el 1714. Els nostres polítics ja actuen ben bé com ho fan els seus col·legues espanyols: mentir ja és un valor a l’alça i posat en circulació sense masses angúnies. És la moneda més preciada per intentar comprar resultats electorals.

Venim d’aquells temps en els que sentíem bramar independentistes de cap a peus, de “tota la vida”, contra l’autonomisme regnant per casa nostra. El destí ha fet tal jugada aquesta colla que finalment els ha encimbellat. Que és exactament aquell punt on deien: si jo fos president… Doncs, sí. Ha passat això i, a més, els ha situat dalt de tot amb la feina feta: referèndum, massa social, majoria al parlament i majoria en percentatge de vot. La resposta a tot plegat ha vingut en forma de pancarta, de Taula de negociació o de conselleria d’igualitarismes troneres, que ens volen encolomar com part indispensable de la lluita per la independència.

De retruc, això té tota una sèrie de derivades per al conjunt del país, però en tots els camps. Perquè hom pot intuir la viabilitat, el futur que espera al nostre cas, com fenomen nacional.

Pel que respecta al tema concret de la llengua, posem al crit al cel per un paper que vol imposar el 25% de castellà a les escoles. Som els obsessionats del paperet, ben bé com els castellans.

Perdem de vista, per exemple:

1) Les radio de referència d’aquest país les condueixen “professionals” que amb prou feines el parlen correctament en català un 15% del temps que gasten per antena. Fan construccions lingüístiques pobres, calcs del castellà, parlen directament en castellà… Opten, a més, -i gràcies a la quota política/ideològica-, per donar espai a convidats que són d’una justor lingüística semblant o bé per a convidar-ne d’espanyols militants en el seu espanyolisme.

Els referents radiofònics a Catalunya fan més mal que bé a la canalla. Em demano: el tant per cent de català “correcte” que els mestres ensenyen a classe, escoltat per la ràdio a quant pot arribar?

I no passa res quan portem anys, en llibertat, creant patrons per a la destrucció de la llengua. Ni la ràdio pública ni la privada, ningú no se n’escandalitza. Ans el contrari, la indigència lingüística és el segell de la casa.

2) El que passa a la ràdio és aplicable a la televisió pública catalana. Per aquest cantó som cas únic al món, que dona pistes de la mena de República a la qual volem anar a petar.

3) Els diaris segueixen la tendència, tot i que no és tan bèstia el problema.

Parlar malament, no: destrossar el català s’ha convertit en la nova normalitat. Abans escoltaves la ràdio, miraves la televisió o llegies el diari, també per aprendre més català. Avui, aquestes vies, són més mortes que la taula de diàleg. O són vies verinoses. Han perdut “autoritat”, hem perdut referents i la canalla va més orfe que mai. Aquest és el drama que ens autoimposem, molt abans que C’s o VOX existissin.

A Catalunya el mal “real” és el que perpetra el gremi dels polítics a la llengua. No es pot comparar amb el “mal” que poden fer quatre sonats de C’s o VOX a la immersió.

Hem començat amb aquest deliri del desdoblament de gènere, tot confonent-lo amb el sexe. Els polítics han imposat una normativa que es basa en l’humor ideològic, tot marginant el rigor científic. Imposa aquesta llengua de subnormals per establir relació amb la administració i donar a entendre la feinada que fan, sense sortir del despatx, en favor del no sexisme. Imposa un silenci a lingüistes, filòlegs, periodistes, escriptors, MESTRES. Imposen la por al cos, perquè aquestes professions normalment viuen d’una subvenció o altra. Per això ningú no posa el crit al cel ni gosa debatre malgrat tenir tot l’argumentari científic de la seva part. Això, només això, fa un mal infinit si el comparem amb la subnormalor dispensada per un C’s o un Voxaire.

La capital de Catalunya enguany fa una campanya de Nadal que ni sa mare sap què collons està dient el missatge institucional. Veureu algú posant el crit al cel o dimitint, perquè és un escàndol la forma com es rebrega el català, amb diners públics? Durant quan de temps podem anar presumint de fer república quan no passem de fer el subnormal amb potes?

Som d’una insolvencia tal, ara mateix, que el “nostre” Govern ha optat per crear una conselleria d’Igualtat i Feminismes. Que és aquella mena de coses que s’ensenyen a l’escola, a base de fer feina de formigueta. Però no, altre cop la política imposarà noves formes de retorçament lingüístic, i pel mateix preu, mirarà de treure’n rendiment electoral acabada la legislatura.

Això, benvolguts, no solament és un escàndol sinó que hauria de convidar a la revolta. Perquè així les coses, la realitat, la crua realitat amb tota aquesta colla de penques que se les donen d’alliberadors nacionals, la crua realitat és que amb ells i amb una immersió lingüística en dansa, fa anys que el 25% de castellà a l’escola està més que instaurat. Escandalitzar-se perquè ho vol algú de C’s és el deliri final. És allò de fer trampes jugant al solitari.

Abans de tota aquesta polèmica de la llengua a les escoles vam poder “descobrir” quin és l’ús social del català i com ha caigut en picat. Aquesta “notícia” li va seguir un pla del govern, liderat pel conseller aixeca-camises de darrera tongada, que en un país “normal” hagués estat fulminat. A part de la presa de pèl del seu pla de xoc, que se n’assabenti d’un problema com aquest per les xarxes, ja dona bona mesura del personatge.

Avui els nostres polítics són responsables de dues coses:

1) De l’empobriment accelerat de la llengua, i

2) Del procés substitució que pateix el català, ja sigui per acció o per omissió.

Al final, benvolguts, els que ens estimem la llengua catalana realment, no ens quedarà d’altra que fer-nos de VOX o C’s. Per poder defensar un 25% de castellà, arreu. Perquè vista la feinada perpetrada pels nostres i llur insolvència, el problema té unes dimensions colossals. I seguir fent per aquest camí, més que en tindrà.