‘La mar’
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat.
Trobe a faltar els temps en què els canvis es produïen a una velocitat menor que en l’actualitat. Soc conscient, com ho és quasi tot el món amb dos dits de coneixement, que en el camp de la tecnologia l’obsolescència programada li dona cada dia menys temps de vida als aparells que comprem. Això, sumat als canvis de format i les noves aplicacions que reclamen més i més els nostres mòbils i ordinadors, ens crea una certa ansietat com a ciutadans convertits per obra del sistema en consumidors voraços.
El món de la música, per posar-ne un exemple, ha patit diversos canvis dels formats amb els quals els creadors ens oferixen els seus treballs: vinil, cassets, cedés… Tants que un cantautor com ara el veterà Paco Muñoz s’ha vist obligat, després d’editar el seu darrer disc Cap al sud en format cedé, a fer-ne una edició en pendrive, perquè un nombre important dels seus seguidors ja no tenen ni a casa ni en el cotxe un aparell on escoltar-lo. Davant d’aquest fenomen de canvis continus, hi ha qui, com Artur Àlvarez, ha decidit oferir el seu darrer treball discogràfic, La mar, exclusivament a través de les plataformes digitals youtube, spotify, apple music i amazon music. Una fórmula que deixa fora de joc tots aquells a qui ens agrada un format físic, i ja no dic aquells que es troben a l’altra banda d’allò que s’anomena la bretxa digital.
Passant pantalla, però centrant-nos en Artur Àlvarez, vull dir ben alt que és el cantautor en llengua catalana que més ha fet per a promoure la poesia valenciana a través de la música. Vull dir convertir la poesia en cançó, i això no és qualsevol cosa. Només cal donar-li un colp d’ull al seu projecte El Núvol Poètic, on ha treballat amb atmosferes i ritmes de la música electrònica vint poetes valencians, o A ritme de blues, on li posa música als poetes castellonencs del segle XX Bernat Artola i Miquel Peris, o Artur Àlvarez canta a 10 Poetes contemporanis, on a ritme de pop-rock canta poemes inèdits de Francesc Mompó, Susanna Lliberós, Vicent Penya, Berna Blanch, Maria Carme Arnau… Ha musicat també Estellés, Josep Porcar, Manel Garcia i Grau, i un llarg etcètera. Ho torne a dir: és qui més ha fet per la poesia valenciana actual i a qui menys se li ha reconegut la seua tasca.
Passe de nou pantalla, i dic que en el seu nou treball, La mar, li posa música a dotze poemes de poetes valencians de diverses generacions (Josep Lluís Abad, Aina Garcia-Carbó, Manel Pitarch, Reis Lliberós, Gràcia Jiménez, Rosabel Gumbau, Manel Pitarch…) . Els poemes són inèdits i tenen la mar com a protagonista, sovint utilitzada com una al·legoria de la vida, de l’amor o simplement com l’escenari del nostre lliure albir.
Artur Àlvarez, amb la seua veu càlida i vellutada, ens oferix dotze mirades íntimes, singulars i una lectura pròpia, privada, en forma de cançó de cadascun dels poemes. Aquestes cançons són com un viatge a través de la història de les darreres dècades del rock i del pop, amb tocs de blues, de música electrònica i ecos de les millors bandes internacionals. Coneix el seu ofici i sap extraure d’un poema el vers idoni per tal de convertir-lo en una tornada encomanadissa, i quan no el troba li afegix un jocs d’onomatopeies vocals que convertixen el poema en una cançó popular. Com en altres ocasions, ha comptat amb la col·laboració del guitarrista Carlos Àlvarez, que dona a alguns dels temes un sonoritat bellíssima.
Un treball sòlid construït amb el bon ofici d’un home apassionat, treballador i generós. Un disc que convida a deixar-se dur per diversos ritmes, els uns més sensuals, els altres més elèctrics, i també a descobrir entre les notes del pentagrama la veu inconfusible dels nostres poetes.
Passe pantalla i ara em dispose a navegar per aquesta mar musical que ens proposa Artur Àlvarez.
