Fer República o fer els pastorets?

DESSMOND. De bon matí a Catalunya Ràdio comença el pressing damunt Les CUP, per veure si donen suport als pressupostos. És demencial veure que un assumpte com aquest depèn d’una colla com aquesta i què, per adobar-ho, presumeixen de voler decidir-ho assembleàriament i telemàtica.
La forma que té les CUP d’entendre la política és entre poc i molt extraviada i funcionen a cop d’humorada. El seu criteri és minoritari i, en canvi, han aconseguit un protagonisme del tot immerescut. Aprofiten l’avinentesa per fer unes macedònies que arriben a fer sentir vergonya aliena, de la mena de país que hem arribat a ser.
Hi ha una majoria social que té una visió de la política molt naïf. Que gaudeix com un tonto quan rosteixen als que no són els “seus”, sense valorar les causes i tant li fa si resulta ser just o injust. L’espectacle d’aquest pressing, també, va dirigit aquesta mena de justet.
Quan Les CUP van vetar en Mas encara n’hi va haver que van quedar satisfets. Començant per destacats dirigents d’ERC. Tant se’ls va enfotre el resultat de les urnes (Us sona aquesta cançó?) Aquesta colla de pirates va deixar que fos l’assemblea qui decidís. Un cop amanit el resultat, el comú de formacions va donar com a bo l’assemblearisme de república platanera practicat pel món cupaire. Això provocà que el candidat a president sortís dels despatxos, que era justament tot el contrari del que pregonaven els pares de la pàtria -cupaires inclosos!- i que ens anunciaven un “nou” país, modèlic a més no poder.
Hi va haver -massa- gent que ho va donar per bo, per què l’afectat directe no era dels “seus”. El sectarisme que va planar en tot aquest lamentable episodi va poder més que el voler defensar les urnes (Us sona aquesta cançó?)
Les irregularitats, la injustícia no té un valor o altre, en funció del destinatari. Hauria de ser rebutjada, amb independència de qui sigui l’afectat. Quedar satisfet quan rep Convergència, en Mas o en Pujol, encara que sigui de la forma més baixa, demostra una poca cultura democràtica. Perquè moltes vegades no reben per ser Convergència, en Mas o en Pujol, sinó pel que signifiquen dins el conjunt, dins de Catalunya.
Un cop una assemblea tant tercermundista com la cupaire pot arribar llençar a la paperera de la història en Mas, un cop acceptat això, és tot el país que pot acabar al mateix punt.
Callar quan no són els teus els que reben de valent, obre les portes a una bona hòstia i també històrica. I som aquí, després d’haver fet els corresponents mèrits: esperant que una assemblea de pa sucat amb oli condicioni el país sencer.
És així que ara fem república, com autèntics sonats i amb uns debats que són d’una indigència política que tomba d’esquena.