L’aval internacional, com a pastanaga

Ahir, per enèsim cop, un representant del govern va tornar a insistir en el de sempre: de referèndums, encara que tinguin l’aval o el suport de l’Esperit Sant, no en veurem cap si no és pintat a l’oli. Per alguna cosa existeixen els “paràmetres constitucionals”.

Fou el ministre espanyol d’Agricultura, Pesca i Alimentació, qui va tornar fer saber el que tothom ja sap: a Espanya, amb la democràcia que “nos hemos dado entre todos”, es pot parlar del que sigui amb absoluta llibertat i respecte, mentre no es parli de segons què.

Per la seva banda, Junqueras defensava les bondats de la taula de diàleg a base d’encolomar-hi l’aval internacional per aquest hipotètic referèndum. Sembla ser que només l’aconseguirem si els independentistes no s’aixequen de la taula.

Abans de parar-hi les estovalles que ja és ben morta. Perquè en aquesta taula -ens ho han dit pel dret i per l’inrevés; només falta fer-ho en català- no es parlarà mai d’allò què volem parlar els catalans. Anar donant tombs amb l’evidència del fracàs i, pel mateix preu, convertir-ho en gran al·licient també és voler forçar la màquina més del compte.

Sabent com els espanyols recorren a la constitució, ja sigui per repartir hòsties sense masses angúnies i de forma prou transversal i inclusiva, ja sigui per negar el més elemental dret democràtic, queda per veure si mai arribarem a tenir cap aval internacional per a un referèndum que mai es produirà.

La pregunta del milió és: i tot això, ben bé per a què?