El miratge de la taula de diàleg

Aquest estiu ha estat tema estrella la taula de diàleg. No sabem si és per manca d’informació de més valor o per què els seus avaladors comencen a tenir certa urgència en convocar-la.

Tret dels seus promotors, en el món independentista no genera gairés esperances. I en el que no n’és, tampoc. És una aposta feta molt a contra corrent de tothom: de les parts implicades i del galliner, que contempla el procés -i bona part dels processistes- amb una certa estupefacció.

Podem entendre-la com una fòrmula de guanyar temps, ara que finalment Esquerra ha obtingut la presidència del govern. Donar dos anys d’oxigen al president per veure si mentres pot sortir algun tema estrella que pugui consolidar la seva figura política. Més enllà d’aquesta “bondat”, ningú no en sap trobar de millors que justifiquin tanta insistència per celebrar cimeres convidades a un fracàs segur.

Estem acabant el període de les vacances d’estiu. Aviat tothom tornarà a estar reincorporat al ritme de sempre i aquesta taula, abans de començar, ja sembla que ha envellit.