La justícia espanyola és un despropòsit

26 / agost / 2021

ENRIC I. CANELA | @enriccanela

Llegia una notícia en el Nacional.cat que diu que “Creix l’alarma a la UE pel desgavell de la justícia espanyola”. Parteix d’un article que publica un diari alemany, concretament el Frankfurter Allgemeine. La preocupació ve donada pel bloqueig al que està sotmesa tota la renovació de càrrecs pels descarats enfrontaments de socialistes i populars. Ells no ho diuen, però el bloqueig, tradicionalment és deu al comportament antidemocràtic del Partit Popular, que sempre vol imposar per mecanismes inadequats el que no aconsegueix amb els vots. La dreta espanyola és institucionalment antidemocràtica. No accepta mai el resultat de les urnes i sempre intenta el boicot al govern del país per fer caure el govern. Darrerament hem vist el “Váyase señor González”, el fastigós comportament de Pablo Casado i, la cirereta del bloqueig institucional.
Els partits polítics han de procurar governar pel bé de l’estat, no han d’intentar ensorrar l’estat per tal d’aconseguir el poder. Espanya, com passa a les repúbliques bananeres, té aquest estil de fa ja més d’un segle, amb el parèntesi de la dictadura, temps en el que no calia.
Malauradament el poder judicial està impregnat d’aquestes aromes. Està basat en un sistema polític hereu d’una dictadura i amb massa lligams amb aquest règim, del que en el seu dia no ens vam saber desprendre. Ara tot està molt degradat i, normalment, cal una catàstrofe per modificar el curs d’un sistema que ha sobrepassat un punt de bifurcació i s’allunya irremeiablement de la separació de poders. Així és encara que a la irresponsabilitat política de la cúpula judicial li vulguin dir separació de poders.
Encara que no sigui poder judicial, el Tribunal Constitucional ha assumit funcions i ha fet mèrits per ser inclòs dins del paquet. No cal ni parlar d’aquest sepulcre degradat que és el Tribunal de Comptes.
Amb tot, el sistema judicial té uns problemes més o menys comuns a molts països democràtics. Se suposa que els jutges han d’aplicar la llei amb un cert criteri i relativa homogeneïtat. Si un cotxe atropella i mata una persona, el conductor serà acusat d’homicidi. A partir d’aquí poden passar moltes coses i poden començar una sèrie d’interpretacions sobre circumstàncies subjectives atenuants o agreujants. Si féssim el judici amb 100 jutges incomunicats, amb les mateixes dades i informacions, tindríem molts veredictes, penes i indemnitzacions. Segurament bastant dispars.
Veiem el què passa amb temes d’hipoteques o de desnonaments, temes, en teoria, allunyats de la política. Observem el comportament davant de delictes sexuals. Vam veure l’espectacle del judici de l’atemptat del 17-A, els diferents comportaments i resultats en els judicis dels líders polítics al Tribunal Suprem i del Major Trapero a l’Audiència Nacional. Algú creu que els judici als líders independentistes hagués produït la mateixa sentència amb el tribunal que va jutjar al Major Trapero? La tria dels jutges per determinades causes sembla tenir un biaix ideològic.
En els casos polítics, veiem els diferents criteris que apliquen els jutges segons sigui el cas, hem vist un munt relacionats al l’1-O.
Ara, aquests dies, hem vist el gran nombre de divergències entre diferents tribunals i el Suprem, amb la poteta del Constitucional, en relació a la pandèmia.
Els jutges han de decidir si les mesures que volen aplicar els governs són adequades i necessàries per preservar la salut pública. Què sabran els jutges, disposats a pontificar sobre temes que desconeixen en un temps rècord.
En aquest cas, però, la culpa no està en els jutges que, ni saben ni s’espera que sàpiguen. Com si jo hagués de jutjar una falta en un partit de voleibol. La culpa és d’un govern espanyol incapaç de fer normes adequades o dictar nomes que permetin als govern autonòmics actuar, en situacions determinades i amb els necessaris retiments de comptes, sense interferències judicials.
Confinament municipal, no confinament municipal, espais d’oci oberts o tancats, toc de queda o no, etc. Clar que el Constitucional lidera amb el seu exemple.
El Constitucional d’aquests darrers anys és una autèntica vergonya i gairebé tots els seus membres haurien de tenir el càstig que mereixen. Els que tinguin el mandat caducat i vergonya haurien d’abstenir-se sempre, no dic que no deixin de cobrar, seria massa.
No es pot actuar d’aquesta forma i restar impune.