Els negociadors catalans s’autodestrueixen

L’agost sempre és un mes relativament mort pel que fa a la política. Sempre hi ha, però, a banda d’incendis, algun afer que ens entreté. Aquest any tenim l’ampliació de l’aeroport, del que ja vaig parlar la setmana passada.

Una de les coses que destaca dels polítics catalans és la seva tradicional incapacitat per presentar un projecte alternatiu. Mentre, evidentment, la contrapartida és la intel·ligència espanyola que fa que sempre discutim sobre el seu projecte. Els catalans en trauran quatre o cinc, incompatibles i cap agradarà a tots els actors catalans. Madrid no haurà de dir-hi res, els propis catalans s’encarregaran d’anul·lar-se. Pretendre un projecte de consens és una imbecil·litat, per definició. Ve a ser com pretendre que els negacionistes de la COVID-19 promoguin la vacunació. Imagineu Ada Colau, que no passa de promocionar botellots en espais pintats de colors, parlant de trànsit aeri? Imagineu els de les CUP en un espai d’acord sobre la ubicació d’avions i aiguamolls amb socialistes i Junts? Tal com el Govern gestiona l’afer de l’aeroport, fins on veiem, condueix a res. D’aquí uns mesos en parlarem. O fan un projecte alternatiu amb poc debat, o tot mort.

L’altre tema, aquest de més llarg recorregut previ és el de la taula de diàleg. Seria interessant preguntar en enquesta anònima als integrants de la coalició de govern, si creuen que servirà per a alguna cosa, pel que fa a avenços en l’autogovern. Ja no dic per l’autodeterminació. Em fa l’efecte que seria un “no” amb aclaparadora majoria.

Si que és cert que potser alguns conflictes enquistats se solucionin. Tots ells de poca transcendència, més fruit de la comissió bilateral que de la de diàleg. En general, el gran públic no diferenciarà. Ara mateix, la bilateral ha “aconseguit” el traspàs de les beques universitàries. Parlarem aviat de com anirà això. Fa molts anys que el traspàs està acordat, fins i tot amb sentència del TC. Res de res. Confio que això sí.

Tanmateix, no tinc gaire esperances amb el traspàs de rodalia. Fa més de deu anys, un brillant Joan Saura s’abraçava amb Maria Teresa Fernández de la Vega, vam obtenir un traspàs sense estacions i sense trens i amb concessió a Renfe. I vigileu no se us passi pel cap treure-li. Ara, el sindicat UGT diu que res de res, en vindran més. No espero cap traspàs aquesta legislatura. Això sí, es farà una taula per estudiar el tema.

L’altra gran tema és la formació dels metges. La ministra del ram ja va dir que no se n’havia parlat a la comissió. Evidentment, sí se n’havia parlat, però la ministra sap perfectament que el col·lectiu mèdic no ho permetrà i els metges manen molt. Tothom ha d’estirar-se un dia o altre davant d’ells. Els metges, el col·lectiu oficial, creu que la formació mèdica és una unitat en l’univers espanyol. Si no ho fan tots alhora en un espai comú, la sanitat pàtria cau per terra. O sigui, un traspàs que no el veig ni en conya.

Esperem a veure si alguna cosa cau, perquè ni els conflictes de competències han estat capaços d’aturar.

Quina diferència amb els bascos! S’ha de votar alguna cosa, negociació immediata i en pocs dies tancada amb traspàs fet. Negociació exprés. Aquí busquem la forma de rebentar la negociació abans de començar. Tenim els rècord de polítics bocamolls.

La diferència és que els bascos tenen clar que primer és el país i de la resta ja en parlarem. Aquí no, saben perfectament a Madrid, després d’anys d’experiència, que la negociació catalana s’autodestrueix. Només cal veure com va acabar el grup de Junts al Madrid, fent riure als bidells i estenotipistes. Aquella senyora que els porta aigua, va patir un col·lapse de tan riure veient l’actuació dels nostres representants.

Aprofitant aquest agost, els nostres polítics independentistes podrien haver anat a una escola d’estiu al País Basc, per aprendre tècniques de negociació.

Jo no sé si els bascos aconseguiran la independència, però diria que per la majoria és una qüestió emocional, a Catalunya de supervivència.